Filmar la mort

 

Darrerament, he observat que els guionistes del cine estan obsessionats en narrar el sentiment de pèrdua, la mort. Pel·lícules com La vida sin Grace de James C. Strousse protagonitzada per John Cusack i Caos Calmo d’Antonio Luigi Grimaldi amb l’actuació del també registra Nani Moretti en son un exemple. Tracten el mateix assumpte: la mort i la dificultat per comunicar-la. La història de La vida sin Grace és molt senzilla: un home casat amb dues filles de 8 i 12 anys rep la notícia de la pèrdua de la seva esposa, sergent destinada a l’Irak on ha mort en combat. L’home viu en la desesperació i no troba la manera de comunicar la desgràcia a les seves filles. Llavors decideix viatjar a un parc d’atraccions com a escapatòria. En paral·lel, Caos calmo explica una història similar però més complicada, més italiana i intel·lectualitzada però en definitiva molt propera. Un home casat perd la seva dona quan ell no hi és, quan està salvant una altra dona a la platja: se sent culpable. Té una filla de 10 anys a la qual espera des del cotxe quan surt de l’escola i no troba la manera d’explicar-li mentre els amics se li acosten per a consolar-lo, alhora que li expliquen les seves penes. Moretti ja va dirigir i protagonitzar un altre drama, La habitación del hijo, en la que explicava el dolor que suposa la pèrdua antinatural d’un fill.

El cinema no és més que el mirall on es reflexen les nostres angoixes. I no m’estranya que en el nostre món modern, tan altament tecnològic, on el temps és fugaç, ens obsessionem per afrontar la mort com una metàfora del no-temps, com la gran pregunta a la qual encara no hem sabut trobar una resposta única. En un món sense massa referents espirituals, la mort ens incomoda i ens neguiteja perquè representa la gran qüestió encara oberta que no hem sabut tancar. La mort o la conquesta de l’immortalitat: el gran repte del ésser humà. Per això, el cinema incideix en aquest assumpte que té grans possibilitats narratives. La mort com a l’expressió sublim de l’atzar, del que és inevitable, del destí: un sol segon que pot destruir el nostre entorn. I la dificultat o impossibilitat per afrontar-ho i explicar-ho, la comunicació que es fa necessària en un món d’ incomunicats.

La pel·lícula 4 meses, 3 semanas y 2 dias era la cara que completava la moneda dels films abans citats. Allí s’explica la mort abans de la vida, la qual cosa sempre planteja grans dubtes morals però un dolor igualment profund però diferent, el dolor de la pèrdua no del que tenim sinó del que haguéssim pogut tenir, un dolor abstracte, no real, però relacionat també amb la mort com a inici i no com a final, origen i no destí. La mort sí, la riba on tots, tard o d’hora, finirem, la qual només pot donar sentit a la vida, i que el cinema, exhaust de sexe i violència, ha trobat un filó on aferrar-se sabent que és un dels grans temes de la narrativa tradicional: el cine sempre emmirallant-se en la literatura.

 

Artur Ramon i Navarro

2 Respostes a “Filmar la mort”

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

2 Respostes a “Filmar la mort”

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>