Ginebra

Plou. Arribo a Ginebra al capvespre. La ciutat sembla sortida d’una pel·lícula negra dels anys trenta. Travesso amb el taxi el llac Léman i els edificis amb grans cartells lluminosos. Al mig del llac, la jete d’eau, el famós sortidor al costat d’una pilota gegant que anuncia la propera Eurocopa de futbol que s’inaugura demà. Tot és artifici i luxe en aquest indret avorrit. Una ciutat on no pots sopar després de mitjanit és una capital de províncies, no una metròpolis. Ginebra està a mig camí d’Andorra i de Montecarlo. Ginebra, Geneve, Geneva. El nom és bell com el d’una dama medieval. Enllà del nom, grans avingudes i carrers pulcríssims, aigua i vegetació a dojo, joies, rellotges i diners.

Visito el Museu de Belles Arts. Hi vaig per veure els quadres de Jeanne-Etienne Liotard, el gran artista del divuit de la ciutat. Autoretrats magnífics on pots conèixer l’home darrere el mirall. Gran pastellista. Liotard condensa la cultura del Rococó en poesia pura. La despulla d’ornament per fer-la veritat. En ell no hi ha rocalla, ni artifici, res és arbitrari, tot és essencial, per això ens agrada tant avui. El seu pas per Constantinopla li va donar un cert aire refinat i exòtic, elegantíssim. Al costat de Liotard, hi ha un Juan de Flandes notable,-la crueltat castellana contra la sensibilitat suïssa: desigual duel entre dues primeres espases de la pintura- i una col·lecció interessant d’arqueologia, especialment de Kerma i alguns paisatges notables del fauvista Felix Valloton banyats en colors bàsics.

Vaig al Museu d’Història Natural, un edifici d’arquitectura racionalista dels anys cinquanta de quatre plantes plenes d’animals dissecats. M’impressiona aquesta fauna immòbil, caçada per la càmera d’un fotògraf amb vocació de taxidermista. Diorames bellíssims com els que per Nadal es mostren a l’església barcelonina del Betlem. Escenari per a una pel·lícula de terror, sobretot si aquests animals momificats ressuscitessin, escenari que recorda el del film La Jette de Chris Maker on s’enamoren els protagonistes reflexats en els ulls de vidre, morts, dels cérvols. Ella és bella i muda i Borges l’hagués pogut admirar. M’impressiona un exemplar enorme d’un mussol Grand-Duc de plomes brunes i ulls enigmàtics. O les àligues reials de becs afilats com ganivets o la col·lecció de ratpenats o vampirs que em transporten tant als quadres del Bosc com a la sèrie cinematogràfica de Batman o la Iguana banyada en verd llampant. Em fascinen aquestes bèsties primitives, son els últims vestigis ens queden de la Prehistòria, descendents llunys dels dinosaures.

Camino pel quai prop del llac Léman i penso en Borges que va venir a morir a aquesta ciutat trista i grisa com Paris però sense ànima, sense vida, morta entre les flors i els lingots d’or sepultats a les caixes fortes dels bancs. Va venir a morir per tancar un cercle i reposa sota un monòlit celta al cementiri de Plainpalais amb una inscripció tallada a la pedra en anglès antic que diu: “Hann tekr sverthlt gram ok leggr i methal theira bert” i un baixrelleu amb uns guerrers que simbolitzen aquesta arenga abans de la batalla. A Ginebra només hi ha misteri sota les aigües del Léman i entre els diversos exemplars de peixos grossos alimentats amb les carns putrefactes inflades dels darrers suïcides…

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>