Ginkgo Biloba

Ginkgo Biloba

 

L’anunciat del meu article no és el nom d’un escriptor japonès que aviat li donaran el Nobel de literatura o el d’un artista xinés subversiu que omple els museus d’art contemporani amb tones de pipes. No, es tracta de l’exòtic i bell nom d’un arbre que va arribar a Europa el 1727 procedent de Xina . És un arbre caducifoli, elegant i que creix molt lentament. Es caracteritza per les seves fulles en forma de vano, nervioses, que mortes tenen la textura carnosa dels rovellons. Es un dels arbres més antics del la terra, s’han trobat restes fossilitzades de dos-cents mil.lions d’anys.

 

Vaig conèixer l’existència del ginkgo a través de l’arquitecte Frank Lloyd Wright el qual utilitzava les formes sinuoses de les seves fulles per a decorar la seva arquitectura quan l’ornament encara no era delicte. Llavors em vaig prometre que el dia que tingués un jardí plantaria un ginkgo. Ara quan surto al meu jardí del Montseny contemplo el ginkgo encara jove i observo com va canviant amb les estacions. M’agrada veure com surten les fulles d’un verd intensíssim i com es van tornant brunes i cauen i es queda calb durant l’hivern. Recordo que Goethe li va dedicar a la seva estimada Marianne un poema el tema del qual era el ginkgo que havien vist plegats al castell de Heidelberg. Allí va agafar dues fulles siameses i les va posar dins d’un sobre i va escriure un dels versos més bells sobre la fragilitat de la vida on compara el seu amor amb la dualitat d’aquesta espècie vegetal: ” senzill i doble com un aquest arbre”.

 

Artur Ramon

2 Respostes a “Ginkgo Biloba”

  1. A la poètica descripció del Ginkgo caldria afegir-hi les propietats medicinals de les seves fulles i així entendre com la bellesa esdevé benefactora en tots sentits. Més enllà de la dualitat cíclica existencial, també cal observar que l’arbre connecta diferents nivells com el subterrani, el de la superfície i el cel, ajuntant els elements amb l’aigua que circula pel seu interior, l’aire que alimenta les seves fulles, la terra que penetra amb les arrels, i el foc que és capaç de crear. Segurament el més antic dels cultes deu ser la veneració a l’arbre, i encara actualment es diu que escriure un llibre, tenir un fill i plantar un arbre, són les bases de la realització humana. Però posseir l’arbre és anar més enllà de la realització, és un intent d’emplenar la necessitat de permanència davant de la fragilitat de la vida, i posseir un arbre que pot viure milers d’anys, revela el desig de que aquesta immanència trascendeixi més enllà de l’indefectible esdevenir. Comparteixo aquest sentiment, tot i que mai he plantat un arbre, ni he escrit cap llibre, ni tinc cap fill, però em dedico a la pintura realista amb tot l’esforç del que sóc capaç, cercant la bellesa en cada detall de la composició, per assolir aquesta mateixa anhelada capacitat de trascendir més enllà de la pròpia naturalesa vital (més enllà de la moda i l’actual delicte ornamental) superant la tràgica tosquedat humana amb una obra digna de ser conservada. Com un arbre, una obra d’art també pot manifestar la projecció primordial de la voluntat de sobreviure, sobreviure a l’autor que l’ha creat, sobreviure a l’home que l’ha plantat.

    Albert Sala

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

2 Respostes a “Ginkgo Biloba”

  1. A la poètica descripció del Ginkgo caldria afegir-hi les propietats medicinals de les seves fulles i així entendre com la bellesa esdevé benefactora en tots sentits. Més enllà de la dualitat cíclica existencial, també cal observar que l’arbre connecta diferents nivells com el subterrani, el de la superfície i el cel, ajuntant els elements amb l’aigua que circula pel seu interior, l’aire que alimenta les seves fulles, la terra que penetra amb les arrels, i el foc que és capaç de crear. Segurament el més antic dels cultes deu ser la veneració a l’arbre, i encara actualment es diu que escriure un llibre, tenir un fill i plantar un arbre, són les bases de la realització humana. Però posseir l’arbre és anar més enllà de la realització, és un intent d’emplenar la necessitat de permanència davant de la fragilitat de la vida, i posseir un arbre que pot viure milers d’anys, revela el desig de que aquesta immanència trascendeixi més enllà de l’indefectible esdevenir. Comparteixo aquest sentiment, tot i que mai he plantat un arbre, ni he escrit cap llibre, ni tinc cap fill, però em dedico a la pintura realista amb tot l’esforç del que sóc capaç, cercant la bellesa en cada detall de la composició, per assolir aquesta mateixa anhelada capacitat de trascendir més enllà de la pròpia naturalesa vital (més enllà de la moda i l’actual delicte ornamental) superant la tràgica tosquedat humana amb una obra digna de ser conservada. Com un arbre, una obra d’art també pot manifestar la projecció primordial de la voluntat de sobreviure, sobreviure a l’autor que l’ha creat, sobreviure a l’home que l’ha plantat.

    Albert Sala

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>