He tingut la sort i el gust de participar en els actes que han commemorat el cin- quantè aniversari de la mort de Joa- quim Folch i Torres, la qual cosa m’ha permès endinsar-me en la seva figura. De fet, el seu nom està lligat a la meva família, ja que va ser molt amic del meu avi Artur i va ser rebesoncle de la meva dona.

No hi ha dubte que és la figura cabdal per entendre el món de l’art a la Catalunya d’entre guerres. Director de museus d’art, entre el 1920 i el 1939, va salvar el nostre patrimoni, espe- cialment els frescos romànics de la Vall de Boí, i a més, amatent al mercat de l’art i amb xarxes amb antiquaris locals i internacionals, va pro- moure algunes adquisicions importants per al museu, com la compra de La vicaria, de Fortu- ny, per subscripció popular. Un cop passada la guerra, va ser defenestrat i es va refugiar assessorant col·leccionistes i pintant.

Amb la perspectiva d’un segle, em pregunto: qui és el Folch i Torres d’avui? I no trobo res- posta. Potser cal buscar-la en el projecte cultu- ral del seu temps, el Noucentisme, que basa la seva idea de civilització en la cultura (museus i biblioteques) i, en canvi, el nostre temps ho ha apostat tot en la llengua com a símbol únic per identificar-nos. Per això no tenim personatges a l’altura de Folch i Torres ni col·leccionistes del nivell de Plandiura.