José Milicua o l’ull que pensa

La setmana passada va tenir lloc al Saló del Vigatà de Palau Moja l’acte de presentació dels escrits d’art de José Milicua (Oñate, 1921-Barcelona, 2013), Ojo crítico y memoria visual

Accés a l’artícle

  • ÀLEX SUSANNA

ORGANITZAT PEL CoNCA i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, la setmana passada va tenir lloc al Saló del Vigatà de Palau Moja l’acte de presentació dels escrits d’art de José Milicua (Oñate, 1921-Barcelona, 2013), Ojo crítico y memoria visual (Centro de Estudios Europa Hispánica, 2016), amb la participació de Jaime Barrachina, Rosa Vives, Pablo Milicua i Artur Ramon, curador de l’edició. L’esmentat saló no podia ser més avinent: per l’interès que ell sempre havia manifestat envers l’obra de qui en va fer els frescos, Francesc Pla el Vigatà, i pel fet d’haver pertangut durant un bon nombre d’anys a la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya, que es reuneix en un dels salons adjacents.

Però anem al gra, perquè aquesta publicació del bo i millor de l’obra de José Milicua va ser sens cap mena de dubte un dels grans esdeveniments editorials del 2016, que malauradament no ha obtingut -encara- el ressò que es mereix: quin país més malaurat, el nostre! I quan dic nostre em refereixo tant al milieu català com a l’hispànic. Com pot ser que posar a l’abast l’obra de qui va ser l’historiador espanyol de l’art més important del s.XX no sigui objecte de tota mena de salves i celebracions?

No hi ha hagut gaires personatges tan decisius, influents i estimulants en l’àmbit de la recent historiografia de l’art, tant pel que fa als principals museus espanyols -des d’El Prado al MNAC, passant pel Picasso o el Bellas Artes de Bilbao, on va propiciar exposicions irrepetibles-, el sector editorial -de Gustavo Gili a la Gran Enciclopèdia Larousse de Planeta- o les universitats catalanes -la Facultat de Belles Arts de la UB, la de Lletres de l’Autònoma o el departament d’Humanitats de la Pompeu Fabra- on va impartir generosament el seu magisteri, i bona prova d’això són els articles que encapçalen i tanquen la publicació, tots a càrrec de reputats col.legues, deixebles o col.laboradors seus, on tant se’ns dissecciona de manera brillant el seu mètode -«Ojo crítico y memoria visual»-, com se’ns acosta el personatge a través d’una entrevista o se’n repassen a fons biografia i bibliografia. Ras i curt, un llibre exemplar, per degustar en plàcids vespres de lectura, acompanyats d’una o altra copa d’armagnac.

Dispersos en innombrables revistes, catàlegs i publicacions científiques sovint introbables, aquest volum d’edició tan impecable -gràcies, José Luis Colomer- recull els millors assaigs, estudis i contribucions de José Milicua a la història de l’art -variacions sobre uns mateixos temes-, majoritàriament centrats en l’obra de Caravaggio i Ribera, les seves dues principals fixacions, però també en la d’altres artistes com el Greco, Zurbarán, Velázquez, Goya o Picasso, on sempre se’ns mostra com el que va ser: un renovador involuntari de l’escriptura sobre art -pocs han excel.lit tant com ell en l’art de l’ècfrasi- i un finíssim estilista, que sempre trobava la metàfora que revelava o intensificava la comprensió d’una obra. Fet i fet, un deixeble avantatjat del seu gran referent, Roberto Longhi, per a qui l’obra d’art és un món en condensació, que cal saber llegir a través de l’experiència de l’ull i del coneixement humanístic: a diferència dels qui practiquen una historiografia merament ideològica, primer coneixedors -és a dir, «competents» en fets i coses- i després historiadors. Com bé conclouen Rosa Vives i Artur Ramon, «Milicua investigaba como un científico, conversaba como un connoisseur y escribía como un poeta». No crec que es pugui dir millor