Joseph Cornell a Londres

Reconec que he conegut recentment i per atzar l’obra majestuosa de Joseph Cornell. Fa just un any, uns cosins em van deixar un pis a Lió i em vaig instal·lar quinze dies amb la meva família. Sobre la taula del menjador vaig descobrir un catàleg d’una exposició de Cornell no recordo a on i vaig quedar enamorat de les seves capses amb objectes trobats, dels seus jocs visuals, de la poesia del seu art surrealista i senzill. La setmana passada vaig tenir al sort de veure en directe a la Royal Academy de Londres,- Joseph Cornell. Wanderlust (fins el 27 de setembre)-, moltes de les obres reproduïdes en aquell catàleg i comprendre millor l’artista, el poeta. Es impressionant pensar com un home que va viure tota la seva vida en un pis subterrani de Nova York pogués desenvolupar un llenguatge tant personal i bell. No va viatjar més que a través de la ciutat buscant objectes en antiquaris, fotografies i papers antics en llibreters de vells i caixes llençades a la brossa. Amb aquest material de restes del passat, Cornell, amb la paciència d’un nen, va construir obres d’art plenes de melanconia. Mapes i tresors, el gust per la cultura europea que coneixia però no havia vist mai, films experimentals, objectes que ens arriben amb la frescor de les obres eternes. No m’estranya l’admiració que Duchamp tenia per ell i la seva influencia que arriba fins al Minimalisme. El New York Times el va definir millor que ningú: “el poeta de la llum, l’arquitecte de la memòria fracturada en habitacions, un coneixedor dels estels, de les celestials i de les altres”.