La casa de la Davallada

La casa de la Davallada

Part de la meva infantesa son records de la casa de la Davallada al cor de la Vila. Mai no es pot tornar a l’escenari del record i jo ho vaig fer fa un any i m’apanedeixo. Només queden les parets d’aquella casa on, malgrat tot, vaig ser feliç. Una casa llarga i estreta. Com un gravat d’Escher, unes escales empinades et portaven als diversos pisos. Al primer replà hi havia un lavabo de cortesia amb rajoles quadrades i blanques on m’amagava poc abans que es destapés el xampany. El primer pis conduïa a les habitacions i recordo la dels meus avis presidida per un llit d’Olot, fusta pintada en verd amb una escena religiosa al bell mig, hi havien rosaris i un quadre del d’un sant Francesc intrigant de Pere Pruna. La meva estança reproduïa un camarot de vaixell, una llitera dins d’una boiserie de roure, i s’accedia al llit a través d’unes cortines de vellut tintorettianes i somniava que vivia entre pirates. De la resta de pisos en recordo ben poc, salvant l’estudi amb una biblioteca estimable i mobles d’alta època i unes talles barroques que imposaven un respecte antic. No podria assegurar que des de l’estudi s’accedís al terrat o des d’un pis més alt però el terrat em semblava enorme i no deuria ser massa gran, presidit per un sofà-gronxador de dues places tapissat mediterràniament. Tampoc recordo massa flors o plantes, a diferència del jardí tropical que inunda la casa ara, les finestres i portes de la qual han estat emmarcades per una falsa interpretació del blauet sitgetà. L’autèntic pati blau és el que donava a la cuina a la planta baixa i no era blau sinó blanc amb les parets encalades i un pou i una taula amb unes cadires de ferro blanc on esmorzàvem els llonguets encara calents que l’àvia portava de can Avalleneta. El menjador estava presidit per una taula espanyola i un quadre de vaixells d’Alexandre de Cabanyes i es bifurcava en dos petits racons com si fossin coves. Un donava a un quarto de reixa i es on fèiem l’aperitiu entre bitters violetes i l’altra tenia una llar de foc i semblava un espai que més tard vaig reconèixer a les illes i llavors l’utilitzàvem ben poc, ornament arquitectònic.

De la casa de la Davallada recordo una vida familiar i personatges que porto lligats a la memòria, com la Pepita que vivia allà on el carrer es fa més estret i de nit sentia el soroll de les rodes dels cotxes lliscant per les pedres erosionades i la Rosita, veïna que vivia just al davant i que quan ens veia ens petonejava amb efusivitat rural mentre ens deia: no tengas asco que llevo la cara limpia, la qual cosa em deixava perplex: s’havia rentat la cara perquè nosaltres arribàvem o sempre la duïa neta, em preguntava.

Sé que per anar de la platja de sant Sebastià a l’Ajuntament no he de passar per la Davallada,-mai no recorreré/recordaré el passat-, sinó enfilar Fonollar cap el Racó de la Calma vora el Cau Ferrat i mirar de reüll el carrer que porta a la façana on vaig passar la primera part de la meva infantesa. Una casa és, en part, una vida i no s’ha de retrocedir mai perquè el passat fa mal perquè no el tornarem a viure, un temps mort en nosaltres encara vius, ruïnes de la nostra biografia, nostàlgia pura.

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>