Creuo l’Onyar i penso en un paisat- ge de Rusiñol que vam vendre fa anys i ara penja al Museu de Belles Arts de València. Era una vista del riu presa més o menys on estic ara i la llum de truita a la francesa de finals de la tarda banyava les façanes de colors emmirallant-se a l’aigua. Arribo a la casa Masó, i el seu director, en Jordi Falgàs, em fa de Cicerone. S’atura el temps quan entrem a la casa que es construí entre el 1910 i el 1912, per a ell mateix, l’arquitecte Rafael Masó. Ha passat més d’un segle, però sembla que hagi de sortir ell i la seva família per rebre el visitant de qualsevol de les pulcres estances de la casa. Impressiona el despatx i la biblioteca. Tradició i modernitat. El noucentis- me amarat dels corrents del nord que va descobrir en el viatge de noces.

La casa aplega un conjunt d’obres interessants, del mobiliari als quadres (recordo dos Urgell molt bons), primeres edi- cions i un conjunt notable i singular de dibuixos antics, inusuals entre nosaltres.

Abans de marxar visito la mostra Retrats de medalla: l’espectacle del bronze amb el seu comissari, Rossend Casanova. Un recorregut meravellós per aquests objectes. I aviat s’inaugurarà Art del llibre: ex-libris del Modernisme i el Noucentisme (del 28 d’octubre al 2 d’abril). Dóna gust tornar a Girona i recórrer petits museus com la Casa Masó o el Museu del Cinema. Quan deixo la ciutat em passa com a Goethe quan marxava de Roma: “Ewige Roma, Ewige Girona”, dic jo, melancòlic.