Amb el lícit afany de voler ser original, fa dies que us volia parlar de la crisi i no trobava com fer-ho. Sí, la crisi, la cosa aquesta, la omnipresent, tractada des dels telenotícies a les tertúlies, des de les columnes dels diaris als cafès. Si l’any passat només parlàvem de l’estatut i de l’Ave, enguany toca la crisi, la qual cosa deprimeix més i afecta el nostre esperit consumista, ens frena com si portéssim una nova veu de la consciència econòmica amagada just darrera el clatell.

He trobat l’argument per tractar aquest tema inèdit. Llegint el llibre Naturaleza muerta con brida. Ensayos y apócrifos de Zbigniew Herbert (El Acantilado, setembre 2008) en el capítol Tulipanes de amargo aroma hi ha la clau que obre l’assumpte. Herbert analitza com entre 1634 i 1637 Holanda va caure en la febre de la tulipa, una corrent especulativa basada en comprar i vendre aquesta flor. La societat burgesa dels Països Baixos durant el seu Segle d’or es va veure abocada a una transacció de llavors de tulipes sense cap sentit. Es van arribar a pagar 5000 florins per la varietat Semper Augustus, l’equivalent a una casa amb jardí. El sentit comú va esdevenir follia i el fet que es paguessin en especies va fer que molta gent deixés de penyora les seves propietats a canvi d’espècies raríssimes de la planta vivaç. L’hivern de 1637 va haver un crack del comerç d’aquestes plantes herbàcies i les autoritats van decidir posar barreres a la follia anul·lant les convencions especulatives i posant un preu fixe. El Semper August va passar a valdre 50 florins. La oferta va créixer molt i la demanda va baixar de manera preocupant amb la qual cosa es va provocar una tragèdia burgesa: famílies arruïnades, nens caiguts en la misèria, deutors empresonats.

Com molt bé explica Herbert, la història de la febre de la tulipa és una subhistòria de la Gran Història de la Humanitat, bogeries basades en una idea única, en un símbol, en una formula de la felicitat. Mentre llegia aquest assaig pensava que la humanitat no ha canviat. El crack financer global que hem viscut des de setembre fins avui no és res més que la repetició de la febre de la tulipa en versió Wall Street. A quanta gent s’ha emportat aquest tsunami econòmic?. A tantíssimes persones que van posar els seus estalvis en productes estructurats que mai no podien traspassar les barreres que en només tres mesos han traspassat. Per què estalviadors, gent de perfil conservador es van deixar portar per els empleats dels bancs que els hi presentaven quatre gràfics històrics sempre tan ben vestits en les oficines de grans vidrieres que donen a la Diagonal?. Per cobdícia, per la febre del consum que comporta la societat del benestar. Haguessin pogut posar els seus diners en un compte corrent o en bonus estatals guanyant un cinc per cent anual. Però no. Volien guanyar més i creien que aquell món feliç no podia acabar mai.

Avui vivim el final d’un món i no sabem com serà el nou que ens espera. Per molt però que diguin els analistes, els quals s’ha demostrat que no saben aventurar rés que no hagi passat, després d’un incert temps de crisi, de recessió, les coses tornaran a funcionar i llavors començarà el cicle de l’opulència altra vegada i hi haurà una altra febre que no sabem si portarà per nom la tulipa o les accions en productes estructurats (avui tòxics) o les presumptes pintures de quatre xinesos en grisalla. Sigui el que sigui, la humanitat no haurà aprés la lliçó perquè el món està fet més per a la cobdícia i la ostentació que per a la prudència i l’austeritat.

Artur Ramon i Navarro