Havia llegit algunes crítiques desiguals i anava amb prejudicis a veure “La gran belleza” aquest film de dues hores i mitja de duració de Paolo Sorrentino. Dissabte a la nit. Pluja fina, nit tancada. I un taxi cap als nous cinemes del carrer Balmes on projecten la pel·lícula en versió original. I el temps va passar tan ràpid com una alenada d’aire fresc. Un retaule meravellós de la decadència de la Roma contemporània i berlusconiana…

Des de l’inici la càmera es mou com un peix en l’aigua per a retratar-nos Roma i la seva gent. Roma i la nit. Res a veure amb el món de Fellini com algú ha insinuat perquè Fellini fa un cinema des d’una balconada i anatomitza la societat des d’una mirada misericordiosa i tendra, en canvi Sorrentino baixa a l’arena i es mou entre la gent per a oferir-nos una instantània que acaba sent un poema visual, un gran retaule, una pintura. La cosa és molt diferent. Fellini s’afirma forçant la realitat del Trastevere per fer una caricatura de la societat que l’envolta. En canvi, Sorrentino, coneixent aquesta tradició, li agrada retratar-la com faria un artista contemporani, sense forçar-la, deixant-la fluir. La Roma pija de l’Aventino. Models, polítics, empresaris, exvedettes televisives, música chill-out i coca. El que més m’agrada d’aquest film no és tant la carrega estètica que destil·la sinó que res no es arbitrari sinó que tot flueix sense cap pretensió, sense ambicions pseudointel.lectuals o postmodernes. Ni glucosa, ni superbia. Ni Tornatore, ni Von Trier. Com la pasta, “La gran belleza” Sorrentino ens la serveix al dente…

I tot gira al voltant d’un gran actor de teatre que de tant en tant fa cine, Toni Servillo, un home que acaba de complir és seixanta-cinc anys , un escriptor d’una sola novel.la, la imatge del dandi contemporani. Un home que veu com el seu món es desmorona prenyat de mort i la cerca de la gran bellesa per a construir un nou llibre el bloqueja perquè no la troba en el present, només en el passat. Melancolia.

Els diàlegs estan molt ben travats, el guió és intel·ligent. És memorable l’escena en el que el protagonista, Jep Gambardella, desmunta la mentida en la que ha creat un personatge la seva amiga intel.lectualoide i marxista. Un exercici de desemascarament de la frivolitat de tanta gauche caviar….I es poètic com s’apropa a la filla d’un amic seu, una striper, que acaba adoptant al seu món i es com una escultura i que acaba morint perquè allò bell no pot mai romandre entre nosaltres. Eros i tanathos. Tot barrejat amb les obres monumentals de Roma. Il bucco de la Piazza Cavalieri di Malta. Les escultures del museu capitolí. L’art hi és però no hi abusa. Un referent només, no el motiu sobre el que gira aquest relat del nostre món frívol i absurd on el diners ho mouen tot.

Curiosament La dolce vita s’havia de titular La bella confusió. Avui no hi ha bellesa, només confusió, caos però aquesta gran pel·lícula ens ajuda a entendre el perquè del nostre món. I mentre baixo les escales de la sala a la pantalla surten els crèdits sobre impressionats en una imatges de la vora del Tiber just quan cau la llum de la tarda matant en dia. A fora, ja no plou. Agafo un altre taxi i torno a casa amb les imatges encara fresques d’un viatge trepidant a la Roma d’avui, de sempre….Quan el cine és bo és el millor simulacre de la vida.