La revelació d’en Miquel

Baixant Balmes a l’alçada de Mitre, em trobo en Miquel esperant l’autobús. Va vestit com sempre, de pana. Avui, però, porta una planta a la mà en un test petit, ridícul, una planta que no li ha costat més de cinc euros. Em veu i em saluda afable i em diu que està fent temps, que té un dinar a l’Eixample. Son les onze del matí i penso que encara falta molt per dinar. Li dic que vaig a buscar els Ferrocarrils a Pàdua i em diu que ve amb mi i baixarà a Provença. Caminem plegats i em pregunta per la família.

Quan entrem al metro em demana si porto passe. Al principi no l’entenc, però ràpidament m’adono de dues coses: 1. vol dir si tinc una T-10, 2. vol que el convidi perquè: a. ell no en té, b. no la vol comprar, c. no pot comprar-la. Passem per les portes de vidre que corren quan marco dues vegades la meva T-10 (només em queden 2 viatges fins que el bitllet estigui exhaurit i ho indiqui amb aquelles lletres de fúnebre tipografia: TITOL ESGOTAT) i travessem els passadissos que ens porten a l’andana. En Miquel diu que fou un gran marxant als anys setanta, que havia jugat a escacs a Cadaqués amb Marcel Duchamp i que sempre el guanyava i que a les célebres festes a casa dels Dalí a Portlligat la Gala se li havia insinuat a través dels versos de Paul Eluard. Fa gràcia escoltar el Miquel perquè mai no saps si el que conta és veritat o mentida, juga constantment a l’equivoc i és divertit intentar encertar imaginàriament si el que diu és cert o no. Té la mirada esvaïda i les ulleres llardoses però vesteix pulcrament gràcies a les atencions de la seva germana. Li agrada explicar que el seu avi va ser decorador del rei Alfons XIII amb aquella coqueteria classista tan pròpia de la burgesia barcelonesa. De fet, ell sembla sortit, embolcallat en el fum d’un bon cigar de la Vida Privada de Josep Maria de Sagarra però en versió moderna. El miro mentre parla i no l’escolto i penso que fa pena assegut en aquest banc de pedra de l’estació i esperant un tren sense pressa. Assegut com una escultura d’en Blay, marmori i absurd, amb la única esperança que li proporciona la vida breu d’aquesta planta irrisòria de tres euros.

De sobte, em diu exaltat: “saps que he tornat a tenir un viatge”. I ho diu recalcant el verb perquè m’adoni que no ha tornat de cap viatge, ni ha fet cap viatge, sinó que ha tornat a tenir un dels seus peculiars viatges astrals en els que transcendeix el món real per entrar en el dels somnis. Innocent, li pregunto: “¿aquesta vegada a on has anat?”. I mirant-me fixament als ulls em respon: “ aquest cop he vist a Déu”. I ho diu naturalment. “¿Has vist a Déu?”, li dic amb sorpresa mentre ell assenteix amb el cap com si fos la cosa més qüotidiana del món, com si veure a Déu fos cosa fàcil. Després d’aquesta revelació el silenci s’apodera del vagó i de nosaltres. Diríem que hi ha una mena de barrera, o millor sembla com si els passatgers d’aquest comboi estiguéssim dins d’una gran bombolla de sabó transparent, aïllats, incomunicats.

Abans d’arribar a l’estació de Provença i per mirar de trencar el gel i reprendre la conversa, li pregunto: “ ¿I com és Déu?”. I en Miquel em mira amb displicència i m’engalta: “ No me’n recordo”.

Just quan baixa i a manera de comiat li dic: “Si el tornes a veure, dóna-li records de part meva i digues-li que espero veure’l d’aquí a molts anys”. I ell marxa convençut que aviat complirà l’encàrrec.

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>