SD52SD2A12passolini,_pier_paolo

La mostra de Pasolini al CCCB és de les més estimulants que he vist darrerament. Un avís: hi vagin amb molt de temps perquè està plena d’informació que requereix una observació atenta i reflexiva. Des de la primera imatge amb les fotografies de la vida de Pasolini passant com una seqüència fílmica per les finestres d’un vagó de tren fins a la darrera, amb l’esgarrifança d’una mort fosca i mai no resolta, la mostra és un itinerari per l’àlbum de la vida i de l’art d’un dels grans intel·lectuals italians del segle XX.

El món pasolinià es mou entre el lirisme i l’obsessió. Sí, són obsessives les imatges de Pasolini, sempre acompanyat de la mare, Susana, com ho seran des- prés amb el seu amant Nino Davolo. I darrere hi ha un substrat sempre poètic i de denúncia social molt vigent.

Sorprèn la seva aferrissada i fonamentada defensa de la llengua catalana malauradament encara necessària o la seva capacitat per detectar de manera visionària la frivolitat de la indústria de la televisió al seu país. Pasolini intuïa el monstre televisiu però mai no hagués pogut imaginar que arribaria al grau de deshumanització a què Berlusconi l’ha portat.

Em van agradar les carica- tures que va fer del seu mestre Roberto Longhi, el gran crític, amb el qual va estudiar història de l’art i va comprendre que l’art, la vida i el cinema són una mateixa cosa: el moviment fluid de les formes. Sempre he associat la vida de Pasolini amb la de Caravaggio: dos revolucionaris i fugi- tius del sistema que van trobar la mort a les platges properes a la Ciutat Eterna.