Laporta: una tragèdia clàssica

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Montaigne tenia quinze anys quan Tristan de Moneins, lloctinent del rei de Guyenne, va ser assassinat per una multitud a Bordeus. Era l’agost de 1548 en plena revolta de la gabella: es protestava per la implantació de l’impost sobre la sal en regions tradicionalment exemptes. Passats poc més de trenta anys, Montaigne donava a l’impremta els Essai: En el llibre I, capítol XXIII diu: “En mi niñez vi a un gentilhombre, que estaba al mando de una gran ciudad, acosado por la agitación de un pueblo furioso. Para sofocar el inicio de revuelta, optó por salir del lugar muy seguro donde se encontraba y entregarse a la turba amotinada.Le dio mal resultado y le asesinaron miserablemente. Pero me parece que su error no estuvo tanto en salir, según se suele reprochar a su memoria, como en seguir una vía de sumisión y de blandura, y en quere adormecer aquella rabia secundando antes que guiando, y requiriendo antes que amonestando. Y considero que una generosa severidad, con un mandato militar pleno de seguridad y confianza, conveniente a su rango, le habría dado un resultado mejor, al menos más honorable y decente. Nada cabe esperar menos de este monstruo, cuando sufre tal agitación, que humanidad e indulgencia; acogerá mucho mejor la reverencia y el miedo”(1).

Llegeixo Michel de Montaigne i penso en Joan Laporta. Han passat més quatre segles i mig entre el fet que va presenciar el mestre fiancés i els nostres dies de moció de censura, però l’ànima humana és la mateixa quan va a la caça de l’home, i la multitud el mateix monstre. No es pot esperar res del monstre: ni humanitat, ni indulgència quan està tan agitat i vol sang. El procés ja ha començat i els voltors amb sobrepès han aprofitat el moment de feblesa per pressionar llur presa a base de signatures. Revenja. Res no ho pot aturar, ni el prestigiós i mai discret economista d’americanes llampants. No s’aconseguirà res per la via de les promeses, ni de la submissió (l’entrevista de genolls a TV3), ni de la il·lusió en nous projectes. Ni la participació del geometre Guardiola posarà ordre en el caos. Abans que acabi el mandat, Laporta haurà d’abandonar el club a través de la moció (improbable) o de l’emoció (més possible). Shakespeare, descriptor de passions, hagués estat un bon cronista esportiu, un Sir Ramon Besa renaixemental, i hagués explicat la decadència del president a través de la vanitat. Si un cop tocada la glòria hagués abandonat el club, ara el club no l’abandonaria a ell. Llavors va preferir somniar i prometre el que no va poder complir.Vanitat.

El monstre està, però, massa excitat i vol devorar tot el que abans estimava. Extingida l’estrella brasilera, ha arribat l’hora de Saturn que aviat,-ja sonen els tambors a l’avinguda Aristides Maillol-, es menjarà els seus fills, com en el quadre de Goya: una imatge, a vegades, val més que mil paraules. O una cita, perhaps.

 

Artur Ramon Navarro

1. De Montaigne, M.; Los ensayos (según la edición de 1595 de Marie de Gournay), p.162, ed. El Acantilado, 2007. Considerada la millor edició moderna, ja referencial, d’aquesta obra del mestre francés.