Seguint una recomanació de Josep Pla en la cèlebre entrevista televisiva d’A fondo, arribo a Pío Baroja, al qual considera el millor prosista castellà del segle XX. Li demano a la meva neboda El árbol de la ciencia, obra de lectura obligada a l’ESO i que jo no vaig llegir en el meu batxillerat. Enllà de la tècnica prodigiosa i de les descripcions dels personatges i de les situacions molt properes a l’estil planià, el que em fascina d’aquesta novel·la, que va veure la llum el 1911, és que res no ha canviat a la pell de brau. Tot continua igual. La mateixa misèria moral, la ma- teixa catalonofòbia, la mateixa desigualtat social, la mateixa ignorància. Hi ha frases que podrien ser escrites avui i que penetren com ganivetades: “Madrid seguia inmóvil, sin curiosidad, sin deseo de cambio.” O quan parla d’Espanya “con esa tendencia natural a la mentira… Ese gusto por lo inútil.”

Pla comenta a l’entrevista que el castellà és una llengua més barroca que el català i que té la forma d’una cua de peix. En canvi, el català es pot escriure bé encaixant un subjecte, un verb i un adjectiu: “La casa és verda”, diu. L’adjectiu és la gràcia del llenguatge de Pla com ho és de Baroja. Dos escriptors obsessionats per adjectivar i per recrear uns mons que de tan reals semblen imaginaris. Mons que continuen vigents com la seva literatura.