LLetres des de Grècia (IV)

De nen, magnifiques els viatges dels grans. Quan era petit, els únics que a casa viatjaven per plaer eren els meus avis i alguns dels seus viatges formen part de la mitologia familiar, entre els quals el nom italianitzant de l’illa grega de Santorini està en lloc destacat. Viatjar llavors, -anys seixanta-, era un luxe, i l’avió un mitjà de transport civilitzat. Passat quaranta anys, viatjar és una vulgaritat i l’avió, la Sarfa. Retornant a Santorini, les fotografies en blanc i negre dels meus avis pujant en burret el camí en ziga-zaga que separa el port de Acinios de la Vila de Thira, se’m van quedar gravades a la memòria i hi retorno ara que baixo amb un cavall- bonsai aquest mateix camí que ells pujaven, acompanyat d’un dels meus cunyats i uns dels meus nebots i d’un cuidador dels burros que s’assembla al Pere Tàpies i té unes mans monstruoses, només li falten les urpes; és l’home-ruc o l’home-llop?.

Santorini està situada en un lloc insòlit, màgic, com ho son els paratges volcànics. No puc imaginar com deuria ser la brutal erupció del volcà que va enfonsar l’illa en temps dels dinosaures. Ara, les vinyes broten de la terra negra com passa a Lanzarote, terra fèrtil pels vins blancs i sants, dolços. A l’oest és escarpada i rocosa mentre al sud descendeix lentament per turons de verd i negre. Les figueres hi creixen fortes en aquesta terra de lava entre els eucaliptus i els festucs. Una illa, els habitants de la qual van haver d’emigrar: mariners comerciant els productes locals,-ceràmica, vi, oli,…-pel Mar Negre des dels inicis de la seva història mil·lenària fins al segle XX. Des de llavors, Santorini no exporta sinó que importa. La industria del turisme de luxe que es nota des de l’aeroport construït als anys setanta fins a les botigues de luxe, joieries and so on. Moltes parelles de rics europeus i americans trien l’illa per a casar-se o passar la lluna de mel entre capvespres inoblidables. Cases blanques retallades entre el blau del mar: un plató ideal per a l’amor.

El Blue Monarch ja està preparat per salpar i cau la tarda daurant aquests penya-segats salvatges a la joia de les Cíclades. S’acaba el viatge. Tot comença i tot acaba, fugaçment. Viatjar és recordar. En aquestes mateixes aigües fa tan sols uns mesos va naufragar el Sea Diamond, ara es troba a 240 metres sota l’aigua. Allí roman el vaixell convertit en monstre marí, en la submarina idealització de la polis postmoderna. D’aquí dos mil anys els buscadors de tresors el descobriran sota les aigües i podran entendre millor el perquè de la nostra decadent civilització i s’adonaran que érem copia de copies, que tot ja estava inventat a la Grècia clàssica com aquestes ceràmiques del Museu Arqueològic d’Atenes que son Picassos avant la lettre o els ídols de marbre que només s’avancen en 3000 anys a Brancusi. Sí, som copia de copies però al menys ens seguim emmirallant en el millor dels miralls possibles a la recerca de la bellesa perduda. Al menys ens queda la Grècia clàssica, fossilitzada a Roma, la qual he pogut conèixer gràcies a aquest viatge caigut del cel dels Déus de l’Olímp.

Artur Ramon i Navarro

Una resposta a “LLetres des de Grècia (IV)”

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Una resposta a “LLetres des de Grècia (IV)”

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>