Hi ha tres monstres pictòrics al segle XVII: Caravaggio, Velázquez i Rembrandt. Tots tres revolucionen la pintura a través de la llum i del color i obren una finestra per on corre aire nou, apropant l’art a la vida. Dels tres, qui més evoluciona tècnicament és Rembrandt i ho podem comprovar si visitem la mostra L’últim Rembrandt, al Rijksmuseum d’Amsterdam, en una coproducció amb la National Gallery de Londres. S’hi condensa el darrer terç de la seva vida a través dels quadres, dibuixos i gravats. Un temps gens fàcil per a Rembrandt, que comença amb la mort de la seva dona, Saskia, el 1642 i acaba amb la del seu fill Titus el 1668.

Entretant, es declara insolvent, malviu del préstec dels amics i veu com la nova tendència en l’art s’allunya de la seva pintura líquida. Malgrat tot, continua treballant i modela la pintura a base de cops d’espàtula i ganivet per dotar-la d’una textura tàctil, matèrica i orgànica. Brutalitat que contrasta amb la sensualitat amb què pinta les carnacions de les dones nues i com retalla les ombres en les seves pells de marfil de guitarra.

Aquesta capacitat de perseverar, d’anar a contracorrent, de seguir pintant quan el seu món s’ensorra, és fascinat. Els seus personatges miren cap a dins i mostren una introspecció que és el mirall del seu estat d’ànim.

No hi ha res millor, però, per conèixer la seva vida, que mirar els vuitanta autoretrats que va pintar. Rembrandt davant del mirall: del vanitós que ens mira copiant Rafael a l’home d’ulls buits que ho ha perdut tot, menys una cosa: la il·lusió de seguir pintant per sobreviure, tot emulant el seu referent més pròxim: Ticià.