Quan el viatger arriba a Nova York, el primer que sobta, enllà de les desmesurades mesures de seguretat, és que els nord-americans encara no han entès que la majoria dels que aterren a la illa no son, ni volen ser immigrants, sinó turistes o homes de negoci. Les autoritats segueixen aferrades a la idea de l’exili que va recorre tot el segle passat quan arribaven riuades d’europeus a Manhattan per refer una vida que havien deixat Atlàntic enllà. Les cues, interrogatoris amb fotografia i empremta dactilar incloses son absolutament surrealistes com ho son les absurdes preguntes que et fan quan embarques sobre si tu has fet l’equipatge o si portes explosius. Que il·lusos!. Quina càndida ment pot pensar que si porto una bomba els hi ho diré?. En fi, passo el control com ho feien els irlandesos que arribaven pel port però amb més comoditats i agafo un yellow cab cap a l’illa de les promeses…

Nova York és una de les poques ciutats del món que el viatger mira més al cel que a terra. La teatralitat d’aquests edificis perd molt des de lluny: vista des de l’autopista que et porta de l’aeroport de Newark a Manhattan sembla Platja d’Aro en gran. En canvi, dins el laberint perds la mesura i enlluerna l’alçada de les torres… Mirant el cel blau trencat entre les pells de vidre d’aquests edificis inacabables observo com els avions segueixen sobrevolant la ciutat. Manhattan és la San Gimignano de la modernitat. Sembla inversemblant que després del 11-S no s’hagi tallat el trànsit aeri sobre Manhattan per sempre més. La visió porta associada la imatge televisiva de l’impacte dels avions i posa els pels de punta. Una tragèdia que només he arribat a comprendre a través del llibre de Don De Lillo, El hombre del salto (Seix Barral,2007).

Observo la gent com camina ràpida per la quadrícula perfecte de la ciutat com formigues. Tot és contradictori. A les paradetes que hi ha a cada cantonada sents música àrab entre olors indescriptibles d’aquests productes que semblen de plàstic. La majoria de les persones, vells i joves, van connectats a mòbils o a Ipods. Una altra contradicció: vivim els temps amb més vehicles per a la comunicació i al mateix temps amb més persones incomunicades, aïllades sota l’aparenta felicitat de la música concentrada. Tot son estratègies per evitar el silenci, és a dir, per poder pensar i veig en alguns bars a dones soles i tristes com sortides d’un quadre de Edward Hopper.

Nova York és la ciutat de l’explotació de la imatge. Hi ha pantalles per tot arreu, als lavabos de les habitacions, als taxis, a les entrades del metro. Imatges lligades a la publicitat que tot ho contaminen, espais plens de soroll . Tot és ràpid, no hi ha un parèntesi per a la reflexió. Si després del 11-S, Busch i el seu ganivet s’haguessin parat a pensar abans de passar a l’acció, el món aniria ara d’altra forma. Enyoro aquells temps quan la cosa més important era saber si la Levinsky li havia fet una fel·lació al president Clinton a la sala oval (oral, hauria de ser). Si Nova York fos com Barcelona i es quedés tot sovint a les fosques perdria la seva raó de ser. Nova York és la ciutat dels neons de color i fantasia: imatges de la CNN, els números taronges dels stock- markets, dels espectacles a Broadway…

Nova York em recorda els quadres d’arquitectures fantàstiques de Monsù Desiderio. Nova York és una arquitectura imaginaria dels europeus, una fantasia d’invenció, un caprici. I s’emmiralla en ciutats europees, especialment París però també Londres. El que determina una manera de ser, -els museus, els restaurants, com vesteix la gent- prové directament d’Europa, de la Vella Europa acomplexada però a Manhattan hi ha més diversitat, com la que trobem als noms dels taxistes que he anat apuntant entre els trajectes: Biyaminov Biyamin, Oluh Sylvanus, Anastasio Pantelio o Obeng Sampson, for example…

Artur Ramon i Navarro