Morir a Barcelona

El meu avi Artur va morir quan jo tenia catorze anys. Va ser la primera vegada que veia la mort d’a prop en una persona que tant estimava i que em va demostrar com ell m’estimava acomiadant-se de mi: un adéu per sempre. Sé que aquell dia vaig deixar de ser un noi per esdevenir un home. Per a l’adolescent que jo era llavors la mort de l’avi va representar un abans i un després en la meva concepció de la vida, la seva mort li va posar límits a la vida que llavors creia eterna, la va omplir de significat. Moria qui, el meu pare a part, més admirava, Admires el avis com admires els mites i els meus avis sempre han estat referents per a mi. Soc afortunat de tenir en forma encara el meu avi Pep Navarro que viu a Sitges i molts coneixereu,-una salutació per als seus col·legues del Casal-, amb els seus vuitanta-vuit anys acabats de fer, la veu forta i la curiositat d’un vailet: és, en definitiva, un jove octogenari perquè l’edat és sempre un estat d’ànim.

Pocs anys després de la mort de l’avi Artur, el meu pare va tenir un gran disgust. En un semàfor, tot baixant amb el cotxe per Balmes quan els cotxes no acostumaven a tenir aire acondicionat i portant el braç esquerra recolzat en la porta i amb la finestra oberta, uns individus en moto se li van acostar i amb una maniobra rapidíssima li van robar el rellotge que havia heretat del seu pare i que probablement un dia jo hagués heretat. Aquell rellotge no només era especial perquè duia els noms dels dies inscrits en català,- una curiositat que va trobar a Andorra- sinó que hagués marcat el temps per a diverses de les nostres generacions. Dos desgraciats, d’esquena, vilment, van robar-nos part de la nostra memòria i de les hores futures.

Això passava als anys vuitanta quan era freqüent que lladres amb motocicletes robessin a la ciutat. Malauradament aquesta pràctica segueix vigent a Barcelona, una de les ciutats amb la pitjor imatge de seguretat arreu del món. Llegeixo a La Vanguardia del 22 de maig que una senyora danesa de vuitanta anys ha mort a conseqüència del traumatismes rebuts quan uns lladres amb moto van estirar-li el bolso allà on conflueixen l’Avinguda de Roma i la Gran Via de Carles III. La dona visitava la ciutat acompanyada de la seva filla que va presenciar el desgraciat incident. Fa anys una veïna meva, bellíssima persona, va morir, a punt de fer els noranta, en similars circumstàncies.

Quina mena de ciutat pot consentir aquests fets?.La ciutat hauria de ser per definició una concentració de civilització, no la selva. Avui Barcelona és molt més que una ciutat de moda plena de turistes passejant per la Rambla en busca d’un barret mexicà o un local de flamenco, és també la ciutat amoral que ha alimentat l’especulació immobiliària i el mobing, la ciutat on qualsevol establiment de prestigi acaba sent un restaurant argentí o un dels més de vuitanta hotels que es van construint. Especulació pura i dura: diners contra tradició. Una ciutat on impunement uns fills de mala mare et poden robar un rellotge que és un pedaç de la teva història o poden tranquil·lament acabar amb la vida de persones venerables que han viscut vides plenes, que han sobreviscut les guerres i que cínicament han d’acabar els seus dies lluny de casa, regalimant sang a les voreres grises d’una ciutat massa hostil i desencisadora.

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>