Visc en una casa de pisos acabada de construir. De fet, nosaltres som els primers colonitzadors d’aquest edifici modern construït sobre les runes d’una casa d’estiueig quan Sarrià era un poble. Viure sense veïns té els seus avantatges i els seus inconvenients. La llibertat de estar sol, de poder fer soroll sense patir, i la sensació que si passa alguna cosa estàs sol com un mussol. M’agrada quan em llevo veure el quadre que em dona la finestra oberta a la Ronda i que em recorda els paisatges urbans de Alejandro Quincoces. Es l’únic quadre que tinc a casa i canvia segons la llum i el moviment. Avui plou i tot és una bombolla de grisos. Malenconia. Octubre.

Surto al carrer i una fira de poble dorm després dels excessos de la nit. A can Foix em rep el bust en bronze del poeta i unes dependentes sortides d’un conte del poeta. No goso preguntar si es diuen Gertrudis o nom semblants. Es una pastisseria que podria ser un cafè com els de Viena però es queda a mig camí amb un annexa amb barra del tot inadequada per prendre l’esmorzar mentre repasses allò que no diu La Vanguardia que sovint és més del que diu. Avui puja l’euro i Millet no es empresonat. A l’ipod sona Brell i Madelaine, musica que acompanya aquest matí nou i trist. “Il pleut com tout la semaine, Madelaine”. Brell té aquesta cosa de soufflé dels francesos que m’agrada.. Sona ,però, antic, llunyà. Octubre.

Llegeixo Julià Guillamon i és una manera de comunicar-nos. M’agrada saber que està en forma i que corre Diagonal enllà. Crec que no he tornat a córrer per la Diagonal d’ençà que sortia fa vint anys de la caserna del Bruc vestit amb aquell uniforme sòrdid i corrent en rajada. Només recordo la catifa de fulles brunes que també xutava a la rive gauche. Imaginem-nos que Barcelona fos Paris, i l’asfalt de la Diagonal el Sena i imaginem en Julià corrent a prop del riu i pujant el parc Turó que seria Palais Royal, just darrera la Comedie, allà on van viure i morir Colette i Cocteau. Barcelona mai no serà París però la melangia és la mateixa a l’octubre, la tardor morint i deixat pas a l’hivern. Si Paris fos una dona li diria: “moi je t’offrirai des perles de pluie venus de pays où il ne pleut pas”…Octubre.

Artur Ramon i Navarro