París en tres capítols: Capítol 1

Dilluns 8 d’abril: l’arribada

 

Torno a estar de tourné. Ara, és Paris que sempre val una missa com deia aquell…

IMG_4476París és una bombolla gris i avui més que mai amb un temps més propi de l’hivern que de la primavera. Le primtemps c’est pas encore arrivé. Baixem de l’avió a Orly i anem a agafar un taxi. La cua de mitja hora s’esdevé en un laberint que sembla més propi del Jardin des Plantes que de l’aeroport de la capital gala. Quan es posen moderns els francesos son imbatibles. Tot té un aspecte de zoològic i de pel·lícula del Louis de Funes. Sembla que de les jardineres amb plantes i pseudo-escultures, com les que adornen les nostres incomptables rotondes, sortirà d’un moment a l’altre un cocodril. L’espera es fa més curta mentre observo la fauna que hi ha pels voltants. Un home negre amb casc i fumant pipa ofereix els serveis de taxi per cinquanta euros a través del seu Ipad. Hi ha uns cartells anunciant quan temps falta perquè la cua s’acabi i el trànsit que hi ha per arribar al centre. Tenen aquests francesos una especial devoció pe retolar-ho tot, des dels paisatges a les autopistes, als il·lustríssims prohoms que van viure a les cases de la ciutat passant pel trànsit. Una societat retòrica i dialèctica on les coses no s’acostumen a dir pel seu nom, on les frases son quasi sempre subordinades i les idees normalment relatives, vaporoses, molt poc nítides. El llenguatge i els seus derivats expliquen molt de l’anima,- em nego a dir psicologia perquè ja en tinc prou de Freud i derivats- d’un poble.

El taxista que ens ha portat fins a l’hotel on he deixat el meu pare semblava un bon home. S’ha passat el viatge parlant sol amb un francès clarament d’immigrant africà connectat a uns auriculars. Un bon home que s’ha convertit en un timador quan ens hem adonat que els vint euros que ens ha donat de canvi eren falsos, o al menys així ens ho ha demostrat la màquina dels bitllets de metro que ens l’ha retornat vomitant-lo. M’he instal·lat a la que serà casa meva o la que és casa meva quan sóc a París. Un àtic petit prop de la rue Monge on veig els terrats grisos de la ciutat amb la silueta del panteó al fons quan París volia ser Roma. Dinem amb l’amic Silvestre Bellavista que és el meu veí aquests dies i repassem les misèries d’aquí i d’allà. El seu apartament és igual que el meu però amb una vida a dins. El seu és casa seva mentre el que crec que és la meva casa o el simulacre de la llar aquests dies és un espai amb poca més vida que la que han deixat els seus hostes al llarg del temps. Què dona vida a una casa?. Le persones i les obres d’art. Aquí visc sol i només tinc un gravat del Duc de Borgonya mal acolorit. Per sort, hi ha llibres i alguns interessants d’art i de cuina.

IMG_4480Arribem al Palais de la Bourse i comencem a organitzar l’estand. Després del sempre habitual moment de pànic en el que penses que tens més dibuixos que metros de paret, les coses es calmen, i cada obra troba el seu lloc i la seva parella. M’agrada el grup de dibuixos de caps. Bayeu i Corvi conversant amb teste dal vero. O el grup de les obres manieristes barrejades amb les de Marià Andreu i Madrazo. La paret central és menys coherent però això, ladies and gentelmen, és una fira i no un museu. La fira de les vanitats sobre paper que comença demà i acostuma a ser com un dia de rebaixes a Harrods. Mai no he vist tanta gent concentrada en un acte cultural-comercial i amb tant d’interès per no només ser els primers en veure o adquirir les obres sinó en posseir els catàlegs, els vins que es donen gratuïtament, tot. Una voracitat que mareja, un contrast amb les nostres fires desèrtiques o ja inexistents, pura ruïna o cementiri d’un sector tocat de mort. Per això, els antiquaris que volem sobreviure hem de marxar a explorar nous mercats perquè ens hem quedat sense mercat, sense clients, sense interlocutors. El nostre mercat és un gravat de Piranesi, ruïnes d’un món que un dia fou bell. Tornarà?. Chi lo sà. De moment, no. I no només pel context econòmic on l’art passa a ser una cosa del tot prescindible sinó per la manca de cultura visual, d’educació, d’interès per conèixer i saber. L’art o la cultura necessita curiositat, pausa, estudi, reflexió i naturalment aquests valors no lliguen amb el món audiovisual i narcotitzant de l’espasme que va del cervell al dit per recrear uns mons que només passen en el rectangle d’una pantalleta absurda. Enllà de la tecnologia, amics, hi ha la vida i només cal sortir al carrer,-desconnectat of corse-, per a atrapar-la.

Sortim de la Bourse i ens arribem fins a l’Opera: una tarta de crema massa daurada. Entrem al Cafe de la Paix. A la barra una família xinesa estan incomunicats com dins d’un bar de Hopper. Ell mira el sostre cursi de frescos a la Maria Antonieta, ella badalla i el nen, ai el nen, el mini dictador està del tot occidentalitzat: porta uns auriculars i mira una pel·lícula en un ipad. Mentre els observo, la cambrera ens acompanya a una taula que hem de compartir amb una parella amb la qual no havíem quedat. Li demanem si en té una només per a nosaltres lliure. I ens escup el típic: “Ah non, je suis désolé” tot aspirant les as com si es fotés coca de la bona i llavors el meu pare i jo ens mirem amb la complicitat que només et dona la coneixença d’una vida i marxem emprenyats. Recorrent la rue de la Paix veiem que hi han més de vint taules buides que aquella energúmena no ens volia donar. París té dues cares: la dels turistes somrient mentre es fan fotos al bateux-Mouche i la de l’agressivitat de la gent que fa el seu treball de manera deshonesta i antipàtica: el taxista-timador, la cambrera-borde…

IMG_4482b

Acabem sopant en un restaurant pintoresc que ens agrada. Lepicure és petit com un cop de puny i està a la rue Moldovi. Té l’encant dels bistros tradicionals. Quan arribem està buit i podem seure còmodament en una taula llarga que caldrà compartir sense obrir massa les ales. Demanem la blanquette de vedella. Després s’asseuen al nostre costat unes joves dames japoneses que miren la carta com si fos la pedra Rosetta. Mentre m’arriba el só de l’antic Orient em fixo amb la decoració de la maison i no te desperdici: ens rep un cap de cérvol dissecat que hi deu ser des del dia que el fundador va obrir el restaurant el 1919, quasi un segle abans que aquestes bèsties impertèrrites i polsegoses es posessin de moda en les botigues de roba per a teen-agers de nom impronunciable. Més amunt hi ha una peixera on deambulen uns peixos tristos i de colors llampants inadequats per a un restaurant especialitzat en viandes. Unes cebes dauradíssimes pengen per sobre dels nostres caps com si fossin rat-penats, tot atorgant un aire rústic a l’ambient. Davant meu veig la foto del fundador amb un ganivet a la mà, sembla talment Jack L’Esbudellador. I al fons un fresc on un amateur amic dels propietaris va pintar uns bous melancòlics rematat per una col·lecció de barrets de palla posats en perfecta simetria. He demanat on era la toilette i resulta que has de sortir al carrer perquè es troba tres portes enllà. naturalment, en un restaurant-liliput la toilette  No hi falta de res en aquest temple de la cuisine française. Aquest restaurant és també una torre de Babel on les llengües del món es barregen fent un sofregit lingüístic inenarrable. Al costat meu, ara mengen uns irlandesos ex-hippies que han vingut a París a celebrar les bodes d’or i fan ulls de feliços (ell porta una arracada impròpia per l’edat i va dient “I am angry” i ella somriu perquè , per fi, aquell bèstia l’ha portat a veure el món per un forat després de cinquanta anys de súplica) i al fons una família bretona que només fan que ingerir les especialitats de la casa amb esportiva fruïció. També hi han uns bascos i uns italians, anodins. Per sortir, hem hagut de fer de contorsionistes i esperar amagats darrera la barra que s’aclarís l’embussada.

Travesso la ciutat pel subsòl del metro. Passo pel Pont Neuf i penso amb el somriure de la bella i salvatge Juliette quan un home de mitjana edat inunda el comboi de tristesa tocant absurdes melodies a través del ventre espasmòdic i vetust del seu acordió trencat. París, la nuit. París, una bombolla gris. París dual: radiant i bastarda…

 

Dimarts 9 d’abril: le vernissage

 

IMG_4488

Dia rúfol quan obro els porticons de la nova casa parisenca.  Terrats de plom on mal vivien les assistentes espanyoles els anys seixanta que servien als burgesos francesos generalment classistes, xovinistes, imbècils. Ho retrata molt bé la pel·lícula Las chicas de la sexta planta (2010) amb una Carmen Maura sensacional.

De la mateixa manera que coneixem Nova York a través del cinema, París no és tan cinematogràfica sinó que ens arriba millor a través de la literatura. Es la ciutat que descriu Stendhal a El roig i el negre o Victor Hugo a Els Miserables. També és l’ambient que dibuixa Proust a Pel camí de Swan o Maupassant a Bel ami. París és també Cioran i avui Modiano i els seus cafès sempre tristos. Però per a mi París sempre serà Rayuela de Cortázar i el saxo estripant la nit de Lester Young i la veu trencada de Bessie Smith i les habitacions que fan olor a pols i alcohol a Saint Germain des Près.

Tornem a la crua realitat d’un marxant de dibuixos a punt d’inaugurar sota la pluja de París al Palais de la Bourse que és com l’Acropolis d’Atenes però afortunadament, i sobretot avui, coberta. Esperem que el que passi aquí no sigui una ruïna. Últims preparatius, les etiquetes, les llums, i els savis que passen pel temple pontificant. Tot a punt perquè comenci l’espectacle.

Dinem en un restaurant de la rue Saint Marc just davant del numero cinc que és on vaig viure els meus primers dos anys. Recordo amb nostàlgia aquell immoble que feia olor a la sospitosa sauna del costat i es pujava per un ascensor que semblava del Soho a Nova York. Era lluminós i la vista era bella i de nit veia el bibelot de la Tour Eiffel des d’una altre punt de vista des del qual la miro ara però igual d’hortera amb les llumenetes que fan pampallugues.  Vaig deixar-lo perquè no vivia sol. El primer any em vaig trobar amb un ratolí mort a prop de l’armari. L’any següent la cosa va ser pitjor: en el cor de la nit des del futon on dormia vaig sentir el soroll d’un rosegador i vaig obrir la llum quan el Ratatouille s’escapava de la meva escomesa per un forat de l’armari. Vaig abandonar l’apartament amb el síndrome del flautista d’Hamelin i vaig agafar una habitació en un hotel proper. Adéu Rue Saint Marc for ever and ever….

IMG_4491

Inaugurem puntualment a les quatre de la tarda i arriba la multitud esperada. Hi ha moments que has de sortir del estand perquè sempre que et vinguin a envair un exercit d’amateurs dels dibuixos: surrealista. La realitat sempre supera en molt la ficció i per molt que ho expliqui no us ho creure-ho. N’hi ha que fan cua com si anessin a veure al Bruce Springsteen amb aquesta necessitat primària de ser els primers de la classe, pensant-se que així tindran l’exclusiva de veure primers els tresors del temple i poder-los comprar quan haurien de saber que no cal tenir pressa perquè l’art és atzar, perquè rés no és bell sense l’atzar que deia aquell o aquest…

Cada any arriba un home que em té fascinat. Va tatuat per tot el que del cos es visible: la cara, les mans i porta les orelles foradades com fan ens massais. Un massai blanc i baix a París. Un massai que potser viu al Marais. Enguany s’ha deixat barba i costa pensar que el pèl arreli entre tanta tinta multicolor. No sé que s’ha fet als llavis també que li donen un aspecte de babau, d’amfibi, meitat home, meitat cocodril. Mai no he parlat amb ell perquè tinc por que obri la boca i la seva llengua tallada de caiman se m’empassi. Arriben matrimonis molt distingits. Elles, però, sempre tenen pressa i no disfruten del present i tampoc deixen que els marits ho facin, viuen instal·lades en la negació de qualsevol desig del seu home i atenallades per en un futur proper que no és altre que el sopar que tenen amb un altre matrimoni similar. Un sopar de miralls absurd i mut.  Hi ha també els artistes, els bohemis que porten barret d’Indiana Jones i no se’l treuen i barba a joc amb pashmina d’Arafat i els joves desarreglats cocaïnòmans dels iphones que no veuen res més que la pantalla que tenen al davant. També hi ha el clàssic emprenedor que no pot deixar de treballar i fa veure que li interessa la cosa quan no para de parlar a través de l’auricular amb algú d’algun mercat llunyà que està a punt de tancar. Una fauna interessant que hagués fet les delícies d’un Balzac postmodern o postmortem, com vulgueu. Moltes cares son repetides dels darrers anys però un any més grans: tempus fugit…

A quarts d’onze surto rendit després d’un dia de dotze hores nonstop. M’adono que l’Opera és més bonica de nit, menys pastís de crema i més dibuix de Galli Bibiena. Prenc corrent un croque madame (un biquini amb ou ferrat a sobre) i vinc a l’apartament a escriure aquestes lletres mentre escolto el saxo de Charlie Parker i em sento perseguit pel record del gran Julio i la metralladora de la seva màquina d’escriure de la rue Gabriel que m’arriba com una alenada d’aire encara fresc. Sé que entre els somnis i les cares de tanta gent que he vist avui se m’apareixerà la Maga i m’enviarà un petó amb la mà extesa ençà i enllà del Sena.

(Continuarà, segur que continuarà. J’espere et je ne désespère pas)