Sovint arribes als llibres a través dels consells de la bona gent. A mi, la figura de l’escriptor jueu nord-americà Philip Roth no m’atreia massa: literatura turmentada, pensava. No havia llegit res d’ell però tenia certs prejudicis, potser perquè l’adaptació de la seva novel.la Elegy per la Isabel Coixet m’havia deixat del tot indiferent. Un dia el meu pare em va parlar de Roth i de com li agradaven les seves històries on la realitat es barreja amb la ficció en aquesta mena de no-genere tant actual i del qual sempre he desconfiat. Una nova disciplina narrativa a cavall de la autoibiografía i la novel.la, en la frontera de la realitat i la ficció.Només Saul Bellow i Vila-Matas m’han agradat fent aquesta literatura i espero la nova obra de Rafael Argullol que anirà en aquesta línea i que estic segur que funcionarà bé.

Vaig començar a llegir Patrimonio, aquesta història veritable de Philip Roth, pensant que no passaria de la pàgina cinquanta, el tall que em marco per decidir si segueixo o no una novel·la, tot i els bons consells també del llibreter de Documenta, Josep Cots que em va dir que li havia agradat tant. Confesso que vaig passar la pàgina cinquanta sense adonar-me’n immers en aquesta història que narra la relació entre un pare i el seu fill d’una manera autèntica, sense artifici, gens arbitraria, i sobretot sense gens de glucosa, la qual cosa és sempre d’agrair quan es parla de sentiments. Roth ens parla de la malaltia del seu pare i de les runes sobre les que viurà la resta dels seus dies i reconstrueix la figura paterna amb una finezza elevadíssima. Un home que va ser fort i seductor, ple de geni i encant, es va consumint als seus vuitanta-vuit anys a causa d’un tumor cerebral. Patrimonio és molt més que la narració d’una història real, és un cant a la vida, a la supervivència, a la lluita, sabent d’avantmà que tenim la batalla perduda. Es entendre la mort com el destí ineludible que aporta finitud a la vida i en tant que la limita li dona sentit. I és una reflexió sobre el que quedarà de nosaltres una vegada morts, allò que deixem i com ho deixem. L’escena del narrador, el mateix Philip Roth, netejant el lavabo després de la incontinència paterna no només és un cant a l’amor de fill sinó és la relativització del patrimoni. Darrera la prosa eficaç de Roth hi ha un missatge claríssim: ser fill no és viure esperant l’herència, ser fill és estimar sense esperar res a canvi, ençà i enllà de les circumstàncies. I és, per sobre de tot, tenir memòria i retornar part del molt que tan donat els teus pares quan tu depenies d’ells, recordar-ho, sí, ara que ells depenen de tu. Una gran lliçó en temps desmemoriats i egoistes.

Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com

Philip Roth, Patrimonio. Una historia verdadera, Debolsillo, juliol 2007, 237 pag.