¿Per què Montaigne avui?

El 1981 François Miterrand es va fer la fotografia oficial com a president de la República francesa a la biblioteca del palau de l’Elisi, tot subjectant Les Essais de Montaigne a la mà, reivindicant així la seva faceta d’home d’alta cultura i humanista, per a donar al món la imatge d’una França apassionada per la llibertat i la tolerància i creadora dels drets de l’home, tal com sosté Antoine Compagnon (Michel de Montaigne, Los ensayos, según la edición de Marie de Gournay, El Acantilado, 2007, pags XI i XII).

Passats més de vint-i-cinc anys del Montaigne de Miterrand, se segueix reivindicant la figura d’aquest home de lletres del Renaixement des del seu propi país i des de fora. Darrerament, hi ha una montaignemanía a casa nostra amb diverses edicions de la seva obra principal, Els essais, escrita el 1580. ¿Per què Montaigne avui?. Aquesta és la qüestió. Son massa fàcils totes les lectures o respostes que se m’acuden instantàniament: la recerca de Montaigne en busca d’uns valors personals en una societat relativa i desnortada; Montaigne com a far per a un ordre social renovat, buscant las bases per a una nova civilització; la lectura de Montaigne com a metàfora de l’alta cultura, llegint ( o millor dient que (re)llegim els clàssics) semblem més cultes del que som; o Montaigne com a lloc comú, com Shakespeare a Anglaterra o Cervantes a Espanya, il·lustre referència, bust ineludible per a una galeria de clàssics universals.

Totes aquestes respostes o lectures al perquè de l’aparent èxit de Montaigne entre nosaltres son tan possibles com esquemàtiques i estic segur que coincidirem i que a tu, amic lector, se t’acudiran moltes altres i més interessants. Com passa amb les grans obres de tots els temps, cada persona té la seva pròpia obra, té el seu propi Montaigne.Però, crec que l’essència d’aquest perquè cal buscar-lo en les mateixes paraules de l’autor amb les quals introdueix el seu llibre: “Lector,éste es un libro de buena fe. Te advierte desde el inicio que el único fin que me he propuesto con él es doméstico y privado…Porque me pinto a mi mismo…Así, lector, soy yo mismo la materia de mi libro; no es razonable que emplees tu tiempo en un asunto tan frívolo y tan vano” ( idem, pags.5 i 6). Aquesta carta al lector conté dues grans idees d’extrema modernitat: el subjectivisme o el jo com a matèria de reflexió literària i la falsa vanitat que consisteix en presentar-se com un autor de bona fe que no vol que perdis el temps amb les seves disquisicions quan sap,perfectament, que la seva obra vola més alt del poc que apunta. Aquests dos trets, -individualisme creatiu i aparent modèstia-, son els que defineixen l’artista modern i Montaigne les presenta a finals del Renaixement, molt abans que es reivindiquin els artistes nascuts sota el signe de Saturn. Com comenta qui ha editat millor a Montaigne en castellà, Jaume Vallcorba des del seu El Acantilado, el què més li fascina d’aquest clàssic entre els clàssics és “la incomoditat davant dels dogmatismes i la mirada fresca empeltada de la tradició”. Sí, transgredir, coneixent la tradició, per a dir alguna cosa nova: la definició de l’artista essencial.

Per això, retornem a Montaigne no tant com un clàssic sinó com un precursor de la modernitat. Hi ha obres de literatura i d’art que els temps els hi va a favor i altres que els hi va en contra. ¡Quants artistes tan celebrats en vida son avui vistos com a decadents i quanta ignorats llavors son avui tan celebrats!. A Montaigne el temps li ha anat clarament a favor i, com passa amb els grans vins, segurament Montaigne és avui millor que ho fou fa més de cinc segles. O, millor dit, el degustem millor del que ho feren en els seus dies.

Les Essais son una obra sense gènere: memòries, assaigs, novel·la històrica, poesia… Una obra construïda des de l’humanisme i escrita per un humanista que constantment es val, a través d’innumerables cites, dels clàssics grecs i llatins i de fets remots i contemporanis per a il·lustrar, a tall d’ exemples, dels conceptes que escriu. En el laberint de Montaigne les cites son com il·lustracions a peu de pàgina. El seu discurs és fresc i poc farragós perquè escriu amb un llenguatge natural i senzill conscient que les grans idees es poden expressar tal com es parla, estil literari que ha influït a gran part de la literatura francesa posterior. No podem entendre un Chataubriand o un Hugo, per posar exemples de la mateixa alçada, sense el mestratge de Montaigne. I casa nostra, ¿ un Pla o un Sagarra tenen molt de Montaigne?.

¿ Per què Montaigne avui? ¿Què sé jo?

 

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>