A simple vista sembla que no hi hagi massa punts en comú entre Picasso i Degas però l’exposició que presenta el museu Picasso provinent de The Clark Institute de Massachusets ho desmenteix. Tot i que es portaven quasi cinquanta anys i que mai no es van conèixer personalment, Picasso i Degas van viure un molt a prop un de l’altre al Montmarte del 1900 i el jove Picasso no només va analitzar l’obra de Degas a fons com es veu en aquesta mostra sinó que en va ser col·leccionista. Va comprar a través del marxant Vollard alguns monotips que Degas va fer a finals de segle sobre la vida als bordells parisencs, imatges que retindria Picasso al llarg de tota la seva vida, fins que als seus darrers anys va deixar explotar en forma de puntes seques eròtiques on Degas apareix com un voayeur vell, un alter-ego del propi artista. Els dos grans mestres senils compartien una mateixa obsessió: la dona nua i sensual espiada, com ho feien els vells que miraven la casta Susanna, un tema recorrent en la iconografia artística.

Degas acostumava a dir que dibuixava i pintava les seves ballarines com un pretext per a copsar el moviment i per això li interessava la fotografia com al mateix Picasso. La formació clàssica basada en el dibuix, la dona com a tema, el moviment, portar la pintura fins els límits de la revolució, aquests son, entre d’altres, alguns aspectes que ens permeten relacionar ambdós mestres.
Picasso va afirmar: “els bons pintors copien, els grans pintors roben”. Ell va ser al llarg de la seva llarga carrera un lladre d’idees i tècniques de pintors que admirava es diguessin Degas o Braque, Gris, Sunyer o Manolo Hugué.

Artur Ramon i Navarro