Sempre m’han fascinat les escultures policromades del barroc, especialment andalús. M’imagino l’escultor treballant la fusta amb habilitat i ensenyant al comitent la figura acabada. Després arribarà el policromador i hi posarà una capa de guix per pintar-la i daurar-la, per fer-la real. I finalment el comitent de nou la rebrà i s’adonarà que el seu encàrrec s’ha dut a terme satisfactòriament.

Darrere d’aquestes imatges hi ha una feina ben feta, molt propera a l’artesania. Però la il·lusió de traspassar el món sagrat al quotidià és el que més m’agrada d’aquestes peces perfectes com diamants. Els cabells sorgint del cap d’un sant d’Alonso Cano, la sensualitat de la Magdalena de Pedro de Mena, el patetisme del cap tallat del Baptista de Gaspar Núñez Delgado, el moviment alegre i el color de les talles de José Risueño.

D’on ve aquest món visual? Visitant la ca- pella reial de Granada trobo la resposta. Les llàgrimes del rostre de Crist de Hans Memling, la descripció de Roger van der Weyden; els flamencs. Els escultors del barroc els van veure i s’hi van emmirallar. Van transformar les imatges planes en tridimensionals buscant en el detall l’eix vertebrador. Les influències nord-sud. La historia de l’art és el moviment de les formes en el temps.