Londres per primavera és una de les ciutats més belles del món. Una capital que sap conservar el seu estatus de gran metròpolis internacional sense perdre el seu encant natural. Convindrem que en els temps de globalització, o millor dit de la uniformització, Londres segueix essent Londres. A Londres el respecte pel peató (pedestrian) és exemplar. A dos-cents metres dels passos zebres els conductors redueixen la marxa per a deixar-te passar. A casa nostra, con és de tots sabut, acceleren. No em va extranyar quan fa uns anys un pobre nen britànic morís atropellat només sortir de l’aeroport del Prat a Barcelona. Els seus pares poc podien suposar la bestialitat local d’una societat on la màquina passa literalment per sobre de les persones. En fi, tornant a Londres, tot i l’ onada global que ha convertit més d’un pub en un d’aquests cafès horrorosos i buits on sembla que hagin acabat de robar, a Londres, dic, encara pots trobar llocs amb caràcter com la casa de Sir John Soane esdevinguda museu. Segueix essent la casa-museu que vaig conèixer fa vint anys quan hi estudiava i que em fascinà amb el parquet cruixint al caminar, i la biblioteca amb meravelloses enquadernacions i les antiguitats portades de la Roma de Piranesi, artista ben representat amb alguns dibuixos d’arquitectura delirant. Ara, però, hi ha massa gent, cues everywhere. Internet com una lupa gegant ha descobert tots els racons singulars del món, no en queda ni un per explorar. Thanks, Mr Google!

Passejo per Fulham Road a South Kensington. Aquest és un carrer que va millorant a mesura que t’apropes al Bibendum i van apareixent els establiments dels antiquaris i llibreries de vells, entre les quals destaca la de Peter Harrington al numero 100 que sembla sortida d’un conte de Dickens en el cor de Chelsea. L’entrada està formada per parets recobertes de prestatges folrats d’enquadernacions en pell. L’encarregat semblava el Spike, l’amic de Hugh Grant al film Nothing Hill, interpretat per Rhys Ifans. Un home tan simpàtic com excèntric que em convida a baixar al pis d’a baix (sempre hi un basement a les llibreries londinenques). Trobo primeres edicions de clàssics britànics de Conrad a Amis, passant per Joyce, Virginia Wolf, Robert Graves and so on. Busco llibres del meu estimat Cecil Day Lewis i en trobo dos que ja tinc. Quan em dono per vençut i enfilo les escales cap amunt m’adono que hi ha una secció que no havia vist. Porta el nom “The Continent” i intueixo que es tracta de primeres edicions no britàniques. M’acosto i efectivament hi ha una pila de llibres d’autors que van de García Lorca a García Márquez passant pels grans mestres francesos, entre els quals em sorprèn una primera edició de Jean Moréas, Iphigénie. Móreas sempre m’ha interessat d’ençà que el vaig descobrir quan estudiava a Manolo Hugué. Compro el llibre quasi sense mirar-lo perquè falten pocs minuts perquè tanquin. Pago i marxo. Ja m’entretindré a l’hotel, em dic.
Capvespre a Fullham Road. Taxis negres com escarbats sortits del ventre de la ciutat antiga, putrefacta. Barri residencial. Cases de blanca arquitectura clàssica. Una civilització que ja ha sabut trobar l’equilibri entre tradició i modernitat. Des dels tabloides només s’anuncia el cas de la dissortada Madeleine (on deu ser, Déu meu!) i del próxim Prime Minister Gordon Brown (l’Adrian em diu: Brown: too Brown!). No plou, no hi ha boira. Londres per primavera: una invitació a la felicitat…

Artur Ramon i Navarro