Primers quinze dies de L’Edat d’or de la pintura catalana: un apunt

 

Fa dues setmanes que inauguràvem la mostra L’edat de la pintura catalana (1885-1930) i encara que és molt aviat per fer balanç, i més amb una exposició que estarà oberta fins el 8 de gener de 2012, si que hi ha alguns aspectes que m’agradaria comentar….

Val a dir, primerament, que hem tingut molts visitants i n’estem molt satisfets. A poc a poc es va trencant el prejudici o la por escènica de poder entrar a una galeria d’art sense haver de comprar. Estem oberts a tots els que us interessi el projecte i a més entrar és gratuït i no us obliguem a res. A més, us regalem un cartell de l’exposició. Gracies per venir-nos a veure.

Quant al missatge que volíem enviar  ha estat molt ben recollit pels mitjans de comunicació que li han donat una cobertura ajustada a l’ambició de la proposta. També vull destacar el treball del nostre gabinet de comunicació Arenalia que amb una estratègia molt ben dissenyada i dosificada estan acomplint els propòsits pels quals vam voler treballar amb ells. L’exposició està arribant a tothom i el missatge també: la reivindicació de l’època d’or de la nostra pintura, quan l’art expressa l’esplendor d’un temps i un país.

Hi ha una certa nostàlgia quan pensen en la Catalunya de fa un segle, tan allunyada de la nostra. Llavors floreixia un concepte de civilitat propulsat pel Noucentisme que trobava en la cultura, -l’art també, naturalment-, un eix dinamitzador i vertebrador. Quina involució! pensarem. Sí, la Catalunya de 1901 segons Vicens Vives era perfecta. Avui la de 2011dista molt de ser-ho, és del tot imperfecte. Hi convivien tendències diverses, podien conviure en els mateixos anys la mirada burgesa i descriptiva de Cusachs amb la revoluciònaria de Canals. L’anarquisme pictòric de Nonell amb la Belle Epoque de Miralles. Un Casas mirant Degas amb un Morera mirant Manet. El paisatgisme salvatge de Mir amb el simbolisme naïf de Pidelaserra. El fauvisme de Pichot amb l’impressionisme del virtuós Meifrén. Totes les tendències i llenguatges en un mateix espai i en un mateix temps. Llavors no hi havia la dictadura del gust, la ortodòxia de la modernitat, el dogma del nou.

I la resposta per part dels compradors?. A nivell privat, no ha estat dolenta. Hi ha set quadres venuts i alguns aparaulats. I les institucions?. Al menys, hem aconseguit, per via mediàtica, que s’interessin i pensin que potser valdria la pena fer un esforç i adquirir alguna obra que cobriria algun forat, malgrat les retallades.

Tenim per endavant molta feia per fer. Aquesta setmana, dijous 20 la visita comentada a la qual esteu convidats. I no us perdeu tampoc la taula rodona del 27 de novembre que és el veritable plat fort del nostre programa:  promet una reflexió en profunditat sobre l’estat de la qüestió del tema de la mostra.

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>