Quatre dies a Lió i voltants

Dia 1:

IMG_9872Camí de Lió passem per Nîmes. El seu amfiteatre romà es retalla entre les cases de façanes blanques com una maqueta del Coliseu. Les Arenes, li diuen aquí per la tradició taurina. Picasso hi venia sovint acompanyat dels seus amics. Es menjava una paella de caragols a casa d’Andre Chastel i després directe cap als toros. Corrien els anys quaranta i aquelles imatges a la plaça les va traslladar ràpidament als dibuixos d’aiguades grises i a les ceràmiques. La tauromàquia té un punt estètic que no tenen altres espectacles. Els artistes ho saben i l’utilitzen. Les Arenes a vol d’ocell deu ser com un quadre de toros de Miquel Barceló, una sopa de gris i groc.

Maison carreLa Maison Carré és un temple romà meravellós. No sé si és que hi passem a les quatre de la tarda o que l’acaben de restaurar però em sembla més blanc que mai, talment de nata. Fa anys vaig comprar un dibuix de Bourguois de Castelet, un deixeble d’Alexandre de Laborde a Feriarte, Madrid, que representa aquesta mateixa perspectiva que veig ara però a primers del segle XIX, fa més dues centúries. Segur que llavors el temple no era tan blanc i estava més alt. Tenim avui la mania de que tot sembli nou, no suportem el desgast del temps. Davant, s’emmiralla l’edifici de Foster que em sembla menys modern del que pensava quan el vaig veure per primer cop acabat d’inaugurar, el temps li ha passat per sobre com a una dona que un dia fou bella.

A França, les ciutats tenen un aire provincià molt característic. Plataners frondosos, aigua que s’escola pels vorals. Inclús alguns barris de París conserven aquest aroma menestral, allunyat de la gran ciutat. Malauradament, la modernitat s’ha impostat en les rotondes inacabables abans d’arribar al centre de les vil·les i les places dures. Mantenen, però, els seus bistrots adaptats al homo turisticus i que tenen aquests menús amb formules que son purs jeroglífics. El personal és cartesià. Si els hi han dit que una taula no es pot donar perquè està reservada a no se sap qui, no la donen. Vem tenir un problema amb aquesta inflexibilitat. A la taula que ens donaven queia un sol de ferro inenarrable. Sort que la meva dona és tossuda de mena i després de demanar-ho dues vegades ens la van canviar amb cara de pomes agres.

Quan ens senten parlar català es pensen que som italians. I quan ens pregunten d’on som ho liquidem amb un lacònic : “de Barcelona”. Abans de deixar Nîmes passem pel museu de Belles Arts, un dels pitjors museus de França. Quadres italians de segona amb atribucions més que dubtoses. Només recordo una escena pastoral de Boucher i un nu femení dels anys vint de Foujita que sembla talment de bori, sensualíssim. C’est tout!!!.

Arribem a Lió al capvespre. L’entrada a la ciutat recorda la perifèria de Bilbao. Ara l’arquitecte de nom impronunciable Coop Himmelblau han fet un edifici que vol ser modern a imatge i semblança del Gughenheim però es queda a mig camí. Em diuen que a dins hi posaran no sé quina cosa que anomenen Musée des Confluences, potser un museu de la rotonda que és la metàfora espaial més pura la confluència. M’encanta la capacitat retòrica dels francesos. Avui quan no saben com omplir un museu s’empesquen aquest concepte abstracte de la confluència o de la civilització que vol dir tot i no vol dir res. No entenc aquesta mania de construir museus com bolets, edificis que contenen el no-res. A Barcelona, -un logo sense contingut segons declaracions recents de l’arquitecte Rem Koolhaas- en tenim un: el MACBA.

Travessem el quai i sembla una rèplica de París. Lió ha petit sempre aquest complexe de germà petit de París. S’ha volgut comparar i s’ha sentit naturalment inferior perquè França vol ser París i poc més, un país-ciutat. Totes les vil.les amb rius son semblants. El Rodan i el Saona emmarquen la ciutat que des de dins ens sembla grisa però en realitat es vermellosa vista des dels seus diversos miradors.

Ens instal·lem en un apartament que uns familiars ens han deixat a La Fourvière, un turó que sembla l’Aventino romà. Un immoble dels anys cinquanta que necessita restauració. Contrasta la porteria suburbial amb l’apartament très chic acabat de reformar amb mobles de disseny dels anys cinquanta que conviuen harmoniosament amb els d’Ikea. Llibres diversos: de Verlaine a Tolstoi passant per Proust i centenars de dvds de bon cinema. Aviat ens sentim com a casa. Aquest sistema d’intercanvi m’agrada més que el dels hotels perquè et possibilita el simulacre de la llar. L’hotel per la seva intrínseca naturalesa et fa sentir un passa- volant, en el millor dels casos un viatger quan no un turista. En canvi, la casa porta incorporada la biografia dels que l’habiten, és un espai sagrat i no impersonal i vius envoltat dels objectes i les coses dels que hi viuen sempre i mentre dura l’estada tu et converteixes en ells, un lionès més però de vacances.

Baixem a la ciutat vella i sopem davant la catedral un croque madame deliciós. La façana de la catedral és massa blanca també i mentre fosqueja un home fa bombolles de sabó mentre s’ho miren els nens com sortit tot d’un quadre de Chardin. Ja de nit, l’home de les bombolles es substituït per uns joves alternatius que juguen amb foc creant un ambient molt de l’Edat Mitjana.

Dia 2:

IMG_0023Lugdunum. Així anomenaven els romans a la capital de la Gal.lia. Travessem l’amfiteatre romà de la Fourvière on aquesta nit cantarà la bella Vanesa Paradis. M’erotitzen els mil·límetres d’espai que separen les seves dents. Opus spicatum. Carreus. Restes de murs que haguessin fet les delícies de Piranesi. Roma a França.

Pugem un carrer que té una pendent esgotadora per arribar a Nôtre-Dame de la Fourvière un santuari decimononic de cartró pedra a mig camí del Tibidabo i el Sacré Cour. Demodé. Al costat una rèplica petita de la Tour Eiffel. Encara més demodé. El segle XIX va deixar mones de pasqua per tot arreu, arquitectures cursis, reviwals poc interessants. Des del mirador veiem la ciutat encotillada entre els dos rius i entenem el seu urbanisme orgànic, l’evolució del teixit urbà de Roma fins avui.

Baixem a la ciutat vella, un laberint medieval i renaixentista amb façanes vermelloses i de safrà com si estiguéssim a Florència. Destaquen els traboules, una xarxa de passatges coberts que comunicaven tant els patis interiors de les illes com els carrers entre ells. La majoria construïts al Renaixement quan Lió exportava sedes al món i era una de les ciutats més cèlebres d’Europa. La rue saint Jean és com un dels carrers Majors dels nostres pobles amb comerços i restaurants dedicats als pocs turistes que en aquesta època de l’any passen per Lió. Quasi tot està tancat i encara no s’ha acabat el mes de Juliol. Ferragosto avant la lettre.

IMG_0056Al museu cal anar amb forces i més si ho fas amb dos adolescents i una nena de sis anys: els meus fills. Dinem a la Place Terreaux en un restaurant italià hiperturístic al costat de la Font de Bartholdi, l’escultor que va passar a la història per l’Estàtua de la LLibertat a l’oest de Lió. Miro els cavalls desbocats monumentals que recorden els de Bernini de la Narvona que es retallen contra la façana barroca, proporcionadíssima de l’Ajuntament. Fa uns anys els arquitectes Christian Dreve i Daniel Buren van fer desplaçar aquesta font monumental que estava al mig de la plaça per a construir un projecte d’aigua i llum, postmodern i car. La última vegada que vaig estar a Lió fa quinze anys la plaça lluïa de nit amb l’aigua projectant-se des del terra i les llums violetes i blaves creant una atmosfera deliqüescent. Avui no hi ha fonts, ni aigua, ni llum, això sí la font ha estat desplaçada per sempre més. La crisi ha acabat amb tot i el dispendi absurd no només és cosa del sur com ens volen fer creure els països europeus de primera classe. Abans del 2008 a Europa tots fèiem bestieses perquè ens pensàvem que sempre seriem rics. A prop hi ha l’edifici de l’Opera d’arquitectura neoclàssica amb una cúpula made by Jean Nouvel, un altre arquitecte dels noranta que vestia de negre i a Barcelona ens va deixar el supositori blaugrana de la torre Agbar de discutible estètica.

IMG_0089El Museu de Belles Arts té fama de ser el segon de França després del Louvre. Un pala d’altar de Perugino es retalla a la porta de l’entrada. La col.lecció d’antigüitats egípcies i romanes és notable. Les obres medievals son escollides i destaca el relleu d’un joglar que és pre-manierista. M’agrada la disposició de les peces que recorda la sistematitzacione rigorosa de Carlo Scarpa, una manera de mostrar les obres que va triomfar als anys cinquanta i seixanta i que avui es recupera. Afortunadament es retorna a l’arquitectura al servei de l’art i no a la inversa, defugint de la vanitat supèrflua dels arquitectes estrelles postmoderns com Gae Aulenti. Em fascina un cap de Mino de Fiesole en marbre que és tant bó com un Donatello. L’observo atentament i llegeixo a la base la inscripció en lletres capitals: Opera Mini (un oximoron).

Si el museu té una llacuna és en primitius italians i flamencs dels quals només recordo una bona taula de Gerard David i una de Quentin Matsis. En canvi, la pintura barroca és molt potent: dels italians recordo una Magdalena de Crespi sensualísima com ho és la Lucrecia de Cagnacci (llàstima que està en mal estat), Matia Pretti, i dels espanyols una Immaculada de Pereda al·lucinant perquè de sant Francesc de Zurbaran,- coberta de la guia del museu-és clarament de taller. Rubens està molt ben representat i Rembrandt amb un capolaboro de joventut, una taula que representa el Martiri de sant Esteve encara proper a Peter Lastman. Però si hagués de quedar-me amb només un quadre triaria el retrat de vella de Guericault que representa aquest defecte de l’ànima que és l’enveja. Una dona alienada de mirada perduda amb els ulls banyats en llàgrimes que l’artista va diseccionar a l’hospital de saint Sulpice a mitjans del segle XIX. I uns arbres finíssims d’Odilon Redon. Un gran museu, sí.

Rendits, agafem el cremallera, -li diuen cicelle aquí-, per arribar a casa ( pujar pels carrer empinats de la ciutat deu ser mortal) i sopem tranquil·lament com ho fan els lionesos, d’hora, civilitzadament. Cau la nit i l’aire és deliciós. Per fi, ha refrescat.

Dia 3:

Sortim d’hora de Lió per fer una ruta Le Corbusier. No tot és art, diuen. Avui la guia és la meva dona, brillant arquitecta i corbuseriana fonamentalista. A uns trenta quilòmetres de la ciutat arribem a Firmini, una ciutat perifèrica sense cap altre encant que la intervenció urbanística i arquitectònica que en Corbu (així li diuen familiarment els arquitectes i jo no seré menys) va construir al final de la seva vida. Travessem un estadi d’atletisme a les quatre de la tarda i entrem al centre d’acollida on ens expliquen amb la voluntat pedagògica dels francesos ( son irremeiablement fills de la Il.lustració) el que ens trobarem quan creuem el llindar de la guixeta. El pare de l’arquitectura moderna, el Cezanne de l’arquitectura desplega els seus trets característics: formigó, espais oberts i proporcions seguint el Modulor, l’home modern que havia de mesurar 185 cm com el meu fill gran. L’arquitectura després del tsunami Le Corbusier ja no tornarà mai més a ser com era. Una arquitectura per l’home modern que sintonitza amb els ismes del segle XX. Avantguarda volumètrica.

IMG_0305IMG_0486Em fascina l’església que s’aixeca en una vall com un vaixell postmodern, visionari. A mida que ens apropem s’alça, sí, com una escultura monumental de Henry Moore completament integrada al paisatge. Aquestes esglésies de Le Corbusier funcionen sempre molt bé amb l’entorn natural. Fa la sensació que han estat construïdes en aquest emplaçament dels dels inicis del món, edificis totèmics, icònics, en el millor sentit de la paraula clàssics. De dins és fosca, només entren les escletxes de llum de la constel·lació d’Orion que l’arquitecte va gravar a la façana. Es curiós observar com un arquitecte laic es capaç de projectar els espais moderns de més pura sacralitat i recolliment. Rothko també ho va fer a la capella de Houston poc abans de suïcidar-se perquè no creia en res.

IMG_0385

A un quilòmetre ens trobem amb les vivendes socials que Le Corbusier va fer per a Firmini. Un rusc d’arquitectura racionalista pensada per a l’ús social. Això es el que més m’agrada d’aquest gran artista que va ser arquitecte. Posa l’arquitectura al servei de l’home i no al revés com ha passat amb els arquitectes estrelles dels noranta, avui substituïts pels nous intel·lectuals dels fogons. Entro al vestíbul i tot funciona, espais oberts, ciment entre colors primaris. Em recorda molt algunes cases del nostre Corbu, Josep Lluís Sert amb la diferència que les cases de Sert eren per a rics bohemis i les de Corbu per a pobres de solemnitat.

Sortim de Firmini amb la sensació d’haver entrat dins d’obres d’art, com si haguéssim pogut passejar-nos dins del Guernica i anem cap a la Tourette, un santuari que dues dècades abans de Firmini Le Corbusier va projectar. S’arriba per una carretera plena de vegetació frondosa i en una primera impressió sobta la seva austeritat, volums quadrats i ciment barrejat en pedra. Fem la visita guiada (no pot ser d’altra manera) i el guia resulta ser un arquitecte valencià que fa aquesta feina a canvi de viure en una de les celles dels monjo, ara reconvertides en alberg. Ens explica que la cel.la té uns deu metre quadrats molt ben distribuïts i que combina al recolliment i la reflexió. No es permet veure-la. Tinc ganes de venir un estiu aquí per acabar el meu últim llibre. Ens fa l’explicació molt tècnica i pedagògica però amb un anglès pre-firstcertificate. Quina llàstima la poca formació que tenim a casa nostra amb idiomes, és un llast que no ens ajuda a anar pel món. A més no entenc perquè fa la visita en anglès quan parla perfectament francès i som a França. Malauradament la idea de l’anglès com el nou llatí ha posat les altres llengües en complexes d’inferioritat absurds. Fa deu anys això hagués estat impensable. Però avui els propis francesos saben que la seva llengua ha quedat superada per l’anglès i no els costa massa fer el canvi tot i els pèssims i sovint còmics accents que gasten. Curiosament l’anglès és més chic, més modern i els joves a la que poden l’utilitzen tricionant l’esperit de grandeur propi de la República més egocèntrica del món.

Tornem a la Tourette. De dins és un espai quadrat com si fos la NASA. Una universitat on els monjos vivien, es formaven, estudiaven i resaven per tant és un edifici que mira cap a dintre i on el paisatge hi és però no té una presència potent com hagués tingut en una residència particular, és un element que forma part del projecte però que no es vol que distregui la concentració monacal. Tot està pensat i és auster, brutalitat i asimètric. Les parets blanques estan pintades amb aquella rugositat barata dels apartaments de platja però aquí queden bé. Entrem en una capella o l’arquitecte ho ha pensat tot, inclús ha dissenyat l’armari en el que els monjos guarden els hàbits. Em sobta la única imatge d’un crucifix d’una qualitat infame de brocanter del Marché au Puces i no d’antiquari del Quai Voltaire com hagués hagut de ser.

El menjador és l’únic espai obert clarament al paisatge. L’església és una nau altíssima pel qual s’entra per una porta com si penetréssim un submarí. Dins tot és foscor i recolliment i una llum lleu es filtra per les escletxes de la façana i unes claraboies immenses com els ulls de bou d’un transatlàntic. Hi ha diverses capelles algunes amb llum zenital. Formigó i llum, una manera caravaggista d’entendre l’arquitectura, realitat i teatre. Emociona l’espai en penombra només trencat per la llum quasi transcendental que convida al recolliment, a la reflexió, a la pregaria encara que no hi creguis.

IMG_0495La Tourette és un exercici plàstic, és el compendi de molts anys d’arquitectura i pintura. Projectar és l’art de decidir i Le Corbusier ho sap i decideix un món de formigó on els monjos es passegen vestits de blanc. Un edifici pensadíssim i que en Corbu mai hagués imaginat que tindria una vida tant curta: va ser consagrat el 1960 i quinze anys després va perdre la seva funció per falta de personal. Després del Concili Vaticà II els monjos van fugir massivament per passar a la vida confortable del seglar.

Abandonem Le Corbusier, anem fent camí cap a casa passant per Clermond-Ferrand direcció Montpelier. Abans però creuem el pont de Millau que Foster va construir com la successió d’arpes gegantines en els dos quilometres del pont més llarg i bell de l’enginyeria moderna europea. Tanquem així un cicle de quatre dies per França, especialment per Lió i els seus voltants. Vem començar a Nîmes i l’arquitectura de Foster que s’emmiralla a la Maison Carré i acabem al pont de Millau del mateix arquitecte britànic un capvespre de juliol amb la il·lusió que sempre fa tornar a la Jonquera i saber que ja estàs a casa després d’un viatge.

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>