Vivim en temps antipàtics, en els que les opinions es llancen sense rigor. Es difama cada dia, des dels titulars dels diaris més seriosos fins als programes-escombraries de l’hora de la migdiada. Pensava que això era cosa d’aquesta Espanya nostra però no, la calumnia s’ha propapagat per tot arreu com una taca d’oli en el mar, afectant fins i tot el cor de la civilització il·lustrada europea , aquell país que un dia fou França.

Resulta que en el nou i multi-ideològic Govern Sarko hi ha una peça que no encaixa: Rachina Duti de 41 anys, l’actual ministra de Justícia, filla d’un mestre d’obres marroquí i d’una mestressa de casa algeriana, segona d’una família de dotze fills que va créixer a la ciutat de Chalon-sur-Saône a la Borgonya. Una dona que va començar venent productes porta a porta com qualsevol adolescent que vol progressar, i aviat va aconseguir superar la limitació dels seus orígens amb tres diplomes en economia i dret i dos màsters amb ciències econòmiques i dret públic. Res de tot això, però, importa als malpensants perquè només els interessa trobar una resposta ràpida a la següent pregunta: “què fa aquesta mora en el Govern de Sarkozy?”. I la resposta els hi és massa fàcil: “deu ser una puta”. I llavors es posen a buscar el com de l’ascensió meteòrica que ha portat a la Dati de la seva Borgonya natal,-rural-, a l’Elisi, i es pregunten: “l’ascensor social?, impossible si no se n’ha anat al llit amb tots els que tenien poder per fer-la pujar”. I busquen. I troben que Jean-Luc Lagardère li va donar, sent molt jove, l’auditoria de l’empresa de comunicació Matra. “A canvi de rés?.Ja”. I que més tard, François Fillon la fa Garde de Sceaux i que Sarkozy li encarrega un projecte de llei sobre la prevenció de la violència el 2002. “Es que se’ls ha tirat a tots?. Segurament”, diuen amb aquell somriure de bestialitat humana.

El cas Dati em porta a dues reflexions. La primera és la facilitat amb la qual els perdedors i els frustrats utilitzen sempre els eslavons menys forts de la cadena per atacar l’objecte de les seves ires. Si es volen carregar a Sarkozy que investiguin la seva vida, la seva carrera, com va passar de popular alcalde de Neuilly-sur-Seine a Napoleó IV. No, Sarkozy és avui massa fort,té massa poder, aglutina massa gent, més val atacar una dona de pell torrada i difamar-la de la pitjor i més fàcil manera que es pot difamar a una dona. Com passa a la natura, els homes covards sempre ataquen d’esquena i van a buscar les cries de les seves peces.

La segona reflexió encara m’amoïna més. Si visquéssim en una societat sana i amb una moral ben forta, l’exemple de la Dati seria importantíssim per explicar als joves que a través de l’esforç i la creença en un mateix es pot arribar on es vulgui, què l’únic obstacle que han de vèncer son ells mateixos, que mentre els seus col·legues es dediquen a cremar cotxes els caps de setmana, ells poden estudiar i col.leccionar màsters per arribar a un dia a sentir-se orgullosos. En canvi, en una societat podrida i immoral,el cas de la Dati és un assumpte de pura ambició: “mireu,nenes, com a través d’anar-vos-en al llit amb els homes de poder podeu arribar allà on vulgueu sense haver d’estudiar” diríen els pares immorals.

Rachida Dati, un nom per afegir a la llista de la nostra dissortada història de la infàmia.

Artur Ramon i Navarro