Si fa dues setmanes us parlava de la Vinyet Panyella i del seu paper d’apoderada en els meus primers passos literaris, un dels meus principals apoderats en la meva faceta d’historiador de l’art és el pare Josep Laplana, monjo de Montserrat. Naturalment, els primers records d’aquest home de calba brillant i ulls vivíssims que es mou amb una rapidesa trepidant pel laberint de la Muntanya Santa em ve donat pel meu oncle l’Anton Picas, el pare Crisòleg, el seu antecessor en el càrrec de dirigir les esplèndides col·leccions d’art del Museu de Montserrat. Conec, doncs, al pare Laplana des de nen i no sé perquè sempre m’ha recordat a l’actor Bob Hoskins en un paper seriós of corse.

Darrement he tingut la sort i el privilegi de poder col·laborar amb ell en dos projectes de pes, molt interessants per a mi. Gràcies a la seva generositat vaig poder comissariar i escriure el catàleg de la mostra Els Piranesis de Montserrat que s’obrí a Oviedo l’octubre de 2006 i es clausurà recentment. Mostra que ha viatjat de Tarragona a Paris passant per Sabadell, Montserrat i Andorra. D’ençà que el 1987 fortuïtament vaig esdevenir deixeble de John Wilton-Ely, el màxim expert en Piranesi, tot el que he anat estudiant i coneixent durant aquests vint anys del gravador venecià, vaig poder-ho abocar en aquest catàleg-llibre luxosament editat. Una gran sort.

Però per si això fos poc, un migdia d’octubre de 2006 vaig rebre un encàrrec del meu boss Laplana encara més engrescador: escriure la fitxa del sant Jeroni de Caravaggio de Montserrat per al catàleg de l’exposició Caravaggio i el realisme europeu que comissariava pel MNAC el meu mestre, José Milicua. Estudiar d’a prop un dels pocs caravaggios a Espanya, quadre que tant he estimat a través del meu oncle Anton, i seguir en directe el procés de restauració al Museu del Prado i descobrir la pedra que amaga en la ma esquerra que els vernissos oxidats no permetien veure però que les fonts antigues citen, fou una experiència extraordinària, que difícilment tornaré a viure. I sé que el pare Laplana va ser valent en confiar-me un encàrrec com aquell delicat i que de segur no va ser ben vist per alguns membres de la recelosa comunitat científico-artística ( un eufemisme per no parlar dels envejosos historiadors de l’art i les seves capelletes excloents: un mercader com jo assaltant el temple del saber…quina heretgia my Lord!).

He anat descobrint al pare Laplana i el seu finíssim sentit de l’humor que expressa tant en les converses properes al magatzem on m’ensenya l’ultima donació com en els seus correus electrònics trufats d’ironia fina. M’agrada la seva imbatible capacitat de treball i de fer més d’una cosa a l’hora, com escriu i com sent el fet religiós d’una manera oberta i actual, montserratina. Celebro tenir en ell un amic i un nou motiu per pujar a Montserrat de tant en tant. De totes les imatges que guardo seves, em quedo amb una: la seqüència que enregistràvem pel documental sobre la mostra de Piranesi. Sortint de la penombra de la biblioteca del Monestir apareix amb guants blancs ,que contrasten amb l’hàbit tant negre, passant les pàgines de la primera edició del llibre Il Campo Marzio de Piranesi, talment com si fos Clement XIII, el Papa Rezzonico, principal promotor del jove mestre de Mestre. Sí en Laplana, es el meu Clement XIIII, i li agraeixo públicament el seu coratge i atreviment, la seva confiança, pels encàrrecs que han estat regals en estat pur.Grazie, padre…

Artur Ramon i Navarro