Retrats contemporanis, sí: aquesta és la meva sèrie d’estiu. Paisatges humans, retrats com els que fan els dibuixants en carbó al passeig. Cròniques a mig camí entre els Homenots de Pla i els retrats de Ramon Gómez de la Serna, al qual li manllevo les idees i el títol (ja em perdonarà). Passo de paritat: tres dones i dos homes, perquè les dones acostumen a ser més interessants, més retratables, laberíntiques always…

La figura del crític literari m’ha fascinat sempre. Entre els crítics literaris, reconec la feina de Julià Guillamon (Barcelona, 1962) a qui vaig conèixer ara fa vuit anys per qüestions professionals. Amb poques persones he sintonitzat tan ràpid com amb en Julià: una manera molt similar de veure les coses i també la literatura. Em va sorprendre la seva naturalitat i generositat. Pocs mesos després de conèixer-nos escrivíem a dues mans un reportatge sobre antiquaris i literatura pel suplement Libros de La Vanguardia, diari on col·labora. Llàstima que els nostres interessos i els del nou suplement anessin per camins oposats perquè sinó haguéssim seguit col·laborant. Ara sempre que puc em conformo llegint les seves crítiques o i espero amb delit les cròniques dels dijous al mateix diari. He redescobert aquesta faceta de columnista i els seus escrits estan ben construïts com un edifici sense fissures. Cròniques de nostàlgia que recorden aquell amor per les petites coses de Llorenç Gomis i també la prosa natural i naturalista del mateix Pla, peces literàries que acaba d’aplegar a Uh, Garibú (Empuries, 2008) títol amb ressons del seu admirat Monzó.

Amb Guillamon hem passat hores xerrant davant d’un lambrusco negre a un restaurant d’un escriptor frustrat amb nom d’emperador romà prop de la catedral. Converses sobre art i literatura on sortien sovint els noms dels poetes J.V Foix, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre, els escriptors Baltasar Porcel i Quim Monzó, els editors Jaume Vallcorba i Jorge Heralde i els pintors Joan Junyer i Andrés Moya, entre altres. Darrerament, les converses anaven més lluny i es centraven en els viatges que en Julià ha fet per la Catalunya Nord i Sudamerica seguint la ruta de l’exili que molts catalans van fer amb l’esclat de la guerra del 36, treball interessantíssim del qual ha quedat la mostra Literatures de l’exili del CCCB i l’assaig El dia revol, encara in progress, amb el qual va guanyar el premi Octavi Pellissa el 2006. Una altra vegada: la memòria. O millor, treballar per preservar la memòria.

Mentre escric aquestes ratlles a manera de retrat del contemporani Guillamon, m’adono que el seu treball tenaç i rigorós, sempre ben escrit perquè s’entengui, no ha estat altre que la lluita per conservar la memòria: de la reconstrucció literària de Barcelona a l’exili del 39. Conscient que el temps, s’ho endu sempre tot, Julià Guillamon escriu per a recopilar fragments d’un temps silenciat, la memòria de paisatges i personatges oblidats, i la seva tasca és admirable i necessària en un país com el nostre que s’oblida de la gent abans que es morin. Un exemple. Un mirall on intentaré projectar aquesta sèrie d’estiu que avui començo, un viatge sobre persones que he tingut el gust de conèixer i valorar.

Artur Ramon i Navarro