A diferència del coronel de García Marquez, la pintora Leticia Feduchi si que ha tingut la sort de tenir qui l’escrigui. Des de l’arquitecte Rafael Moneo a l’escriptor Alvaro Mutis, han escrit sobre la seva pintura essencial. Veient en retrospectiva aquestes grans plomes tractant una pintura de raça, he entès, tot seguit, perquè aquestes son les primeres línies que escric sobre ella i el seu art tan sòlid.

Vaig conèixer a Leticia Feduchi per atzar. A través de la seva germana Marta, un matí d’estiu vaig enfilar el Putxet per anar a topar amb una caseta de construcció senzilla i parets encalades on em va rebre la Leticia. Una dona jove i tímida, d’enigmàtica bellesa que deuria pensar que jo era massa jove per ser el galerista que esperava amb aquesta suplantació de personalitats,-això de compartit el nom, cognom i professió despista-, que sovint he jugat amb el meu pare. Em va ensenyar una sèrie de pintures sobre fruites que em van semblar molt fresques, de pinzellada lliure, gens llepades. S’entreveia la influència del seu mestre el pintor Antonio López no tant pels temes sinó per la manera de resoldre els problemes que planteja la pintura. El realisme madrileny sempre m’ha semblat més eixut que el nostre, inclús temàticament més dur, mes mesetari. La Leticia m’oferia senzillament els nostres temes tractats amb la tècnica del realisme d’arrel de López: una sorpresa. Naturalment, vem exposar aquella sèrie de la Leticia i vem entrar en una relació que va més enllà de la que té el marxant i l’artista. A través d’ella he tingut el privilegi de conèixer els Feduchis, una nissaga d’artistes i arquitectes, de persones civilitzadíssimes i entre tant he observat com la pintura de la Leticia ha anat madurant, ha anat agafat cos i avui és una de les pintores més interessants del realisme espanyol contemporani.

M’agraden els seus autoretrats imbuïts de l’esperit dels retrats del Fayum i trobar les connexions clàssiques que hi ha darrera de les seves imatges. Els seus llibres i les seves flors i un ocell mort que penja en el meu estudi. La seva proposta mai no és arbitraria, ni frívola. No cau en el parany de competir amb la fotografia. Leticia Feduchi lluita amb la història de la pintura quan era pintura, amb el traç espontani d’un Hals o un Velázquez per posar dos exemples de pintors de pinzellada desimbolta. Tampoc vol assemblar-se a ningú més que a ella mateixa, tot i l’ombra de Freud en la que van a aixoplugar-se molts realistes d’avui. La Leticia Feduchi està més a prop d’un Pradilla o un Pinazo que d’un Freud o una Rego. En l’obra de Leticia Feduchi hi ha una forta arquitectura compositiva i una tècnica que defuig l’academicisme, tremendament lliure. Sembla com si les pinzellades volessin en els seus quadres preparats sobre blanc, un fons que em recorda les parets encalades d’aquell primer estudi del Putxet que fa quasi mitja vida vaig visitar, la pintura que em va fascinar i que d’alguna manera també, tot i escriure avui per primera vegada sobre ella, sento que aquell dia vaig, en part, descobrir.

Artur Ramon i Navarro