Retrats contemporaris (III): Vinyet Panyella

 

Sempre he cregut en el joc just de les correspondencies, en la reciprocitat que acompanya a les persones quan tenen una memòria agraïda. Sent estudiant, la Vinyet Panyella un dia va passar pel carrer de la Palla i va entrar a la nostra galería. Per atzar, aquell mateix dia el poeta J.V Foix feia vista al meu avi Artur, el qual va presentar el poeta a la jove estudiant. Sé que la Vinyet mai no va oblidar aquell moment i va voler deixar constància de la correspondència quan molts anys després va tenir la bondat de publicar la meva primera plaquette de versos a Quaderns de Terramar, la qual cosa jo tampoc oblidaré mai.Si parlessím en termes taurins, la Vinyet és una de les persones que m’ha donat l’alternativa. L’alternativa com a aprenent de poeta. I ho va fer amb generositat. Una alternativa que té un abans i un després. Pel centènari del naixament de J.V Foix va encarregar-me un article per a Serra d’Or quan tenia poc més de vint anys. Veure els meu nom imprés en portada al costat de personalitats com la pròpia Vinyet, o Antoni Tàpies o Jaume Vallcorba em va posar la pell de gallina. Ara comprenc que aquella era la primera correspondència al gest del meu avi. Després, va tenir la gentilesa de convidar-me juntament amb Ricard Salvat, un dels professors de la Universitat que recordo amb afecte a una taula rodona sobre Rusiñol a l’Institut d’Estudis Catalans i altres correspondències que no venen al cas perquè ara vull parlar-vos de la Vinyet escriptora, poetesa i activista cultural sitgetana que tant admiro.

Sí, admiro la Vinyet perquè és una dona forta que sap lluitar contra l’adversitat i vencèr-la. L’admiro per la seva capacitat de treball, pel seu rigor, pel seu optimisme i per la seva tendresa. A més, ella entronca directament amb el millor que ha donat Sitges al món cultural català. Em refereixo al Sitges que va de Rusiñol i el Cau al de les avantguardes de Carbonell i de Foix a través de L’Amic de les Arts, revista que, a través de l’amic Antoni Sella,vem voler rellençar formant part amb la Vinyet i altres amics d’un altruista consell de redacció i que, com tants projectes en l’àmbit cultural del país, ha quedat en el terreny de la més pura utopía. Al menys, la idea ha servit per agrupar una col.lecció de llibres d’art que veig que publica el Consorci.

Quan arriba L’Eco sempre llegeixo els articles dels altres col.laboradors abans de llegir el meu. Es una manera de salutar els veïns abans d’entrar a casa i m’agrada el tó del diàri i el què es diu i disfruto amb el dietàri cultural de la Vinyet i el seu Marge llarg. Lamento veure’ns ara poc,-caldrà trobar algun altre projecte literari aviat- però tenim amics comuns que ens informen i sé que ella també em llegeix i sap com estic. Parlar de la Vinyet és parlar de Sitges i de la la bona gent, com deia Espriu, de la que s’aprecia i té memòria afectiva.

 

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>