Una cita em va donant voltes i soc incapaç d’abandonar-la com una d’aquelles músiques que s’enganxen i cantes a la dutxa: “uno, me aventuro, es los libros que ha leido, la pintura que ha visto, la música escuchada y olvidada, las calles recorridas. Uno es su niñez, su família, unos cuantos amigos, bastantes fastidios. Uno es una suma mermada por infinitas restas”. Una cita pot ser una càpsula que ens defineixi, un mirall en el que reflexar-nos. Mentre camino la vaig repetint, l’anatomitzo com un forense. La literatura i la pintura queda, la música se’n va. Per què?. Superat el que el Dant considerava la meitat del camí de la nostra vida, t’adones com passa el temps, sobretot quan veus els fills dels altres. Un temps que passa i mai no torna. Molts dels meus contemporanis a la frontera dels quaranta anys hi lluiten en una mena de conquesta esteril de la immortalitat: elles practiquen tècniques budistes per trobar-se, ells es preparen per maratons impròpies. I no saben que no son més que ombres atrapant el que voldrien ser mentre Cronos, inexorablement, s’imposa.

La cita que no em deixa és del mexicà Sergio Pitol i l’he trobat en el llibre El arte de la fuga que encara no he llegit. De la mateixa manera que el xilè Augusto Montserroso va comprimir el gènere del conte de tal manera que en una sola frase va atrapar una historia, la tan citada: “cuando desperté, el dinosaurio aún estaba allí”, Sergio Pitol, sense proposar-s’ho, comprimeix un altre gènere en una sola cita, el gènere de l’autobiografia o la memòria, l’assaig del jo, literatura de la literatura.

Artur Ramon