Tàpies i la neu

Camino sol per un museu d’art modern escandinau. Terra de parquet envellit pel temps, erosionat per les petjades de tants visitants que fa soroll quan el trepitjo. Parets de color xocolata i amplies finestres que donen a un llac el nom del qual desconec. A fora, neva. Un museu és un laberint i per a entrar en un laberint cal tenir una estratègia i l’estómac ple. Dino i estudio el plànol i decideixo que només veure la pintura abstracte, les avantguardes dels anys cinquanta que vaig redescobrir a Cuenca i que aquest museu les té ben representades. Assegut observo com les poques persones que passen miren els quadres i m’adono de la desproporció entre l’esforç del pintor per buscar i la fugaç/frugal mirada de l’espectador actual. Saturat d’imatges, l’home d’avui no busca la mateixa veritat que el pintor buscava sinó un simulacre poderós de la realitat, una representació que connecti amb el seu món. Avui s’explica el passat a través del present i no a la inversa: aquesta és la gran revolució socio-estètica del nostre entorn.

M’aturo davant d’un Tàpies blanc, matèric. Tres incisions, tres pedres dels jardins de sorra japonesos dominen una composició tan sòbria com bella. Darrera transcedendeix un món contemplatiu, monacal, contundentment cristià, sense fissures. Amb el temps, -el quadre és de 1962-, la matèria s’ha esberlat i s’intueixen unes esquerdes com les arrels d’una fulla o les línies de la vida en una ma. Reflexiono sobre el sentit de l’art i de la vida i del que vaig veure al Museu Abstracte de Cuenca i confirmo que Tàpies és un dels grans, més un intel·lectual que un pintor, més un filòsof que un artista, un alquimista o un poeta. De sobte, dues senyores entrades en anys i ornamentadíssimes, trenquen el silenci i es posen a cridar davant la imatge sense quasi mirar-la: “yo, la verdad, no entiendo que le ven a este artista…esto es un escándalo…un cuadro blanco…si esto lo hace mi nieta”. Les miro de reüll i m’agradaria que callessin i anessin una altra sala a pasturar però no puc resistir tanta ignorància prepotent i les interrompo: “perdonen señoras (quins eufemismes gasto!) pero me gustaría saber porque no les gusta este cuadro si apenas lo han mirado”. Com tardaven en donar-me una resposta per la qual no estaven preparades els hi dic a continuació: “¿no les parece que su mirada está cargada de prejuicios?, Uds. juzgan a Tàpies como muchos españoles juzgan a los catalanes, con etiquetas, sin una mirada limpia, sin un critrio justo. Cierren los ojos y piensen que están sobrevolando la inmensidad del desierto y que estas tres incisiones rectangulares son poblados que quedaron o piensen en una pared encalada de cualquier pueblo del Mediterráneo. Tàpies representa la realidad como lo podría hacer un pintor figurativo pero su lenguaje es abstracto y no es fácil. Se llega a Tàpies después de mirar/amar y de estudiar/reflexionar y no a través del prejuicio”. Per sort, les senyores encaixaven i permetien la dialèctica i així els hi ho vaig dir. Des de la discrepància també es pot dialogar. Quan ens acomiadàvem, els hi vaig preguntar d’on eren: “ De Cuenca”, em van dir en estereo. La vida té aquests cops d’atzar que val la pena viure.
Sortint del museu, deixa de nevar i trepitjant la neu verge sento un soroll similar al del parquet i segueixo pensant en l’essència/estètica de la matèria i en Tàpies i en Cuenca i en la ironía.

 

Artur Ramon Navarro