Tempus fugit

 

Pel meu ofici d’antiquari, acostumo a visitar cases alienes on no soc rebut per l’amfitrió sinó per la seva llarga ombra projectada en les seves vídues o fills, personatges en busca dels preus que valen les obres d’art que ha deixat l’estimat difunt. Potser per la impaciència en conèixer el meu veredicte em reben austerament, sense compliments, inclús tot sovint a l’hivern ni em demanen si vull deixar l’abric. Llavors em disposo a recorre un espai que no és el meu però que m’adono que tampoc és del tot el d’ells. Passadissos llargs i estrets amb gravats decoratius i decimonònics bronzes francesos on aquests senyors que ara em reben de petits jugaven a pilota, sales amplies de gust dubtós amb cortines estampades passadíssimes de moda i quadres desiguals. Per sort, en molts d’aquest pisos la república independent de gust nòrdic i la seva moda barata i totalitzadora encara no havia arribat. En canvi, veig menjadors de nobles fustes que es van fer amb la il·lusió dels  acabats de casar i pagats a plaços, els quals acaben tots morint a Els Encants…

 

Més que el dormitori, l’espai sagrat sempre és el despatx i la biblioteca farcida de llibres que mai no van ser llegits i bibelots horribles. Hi ha cases en les que tant els hereus del difunt com jo hem entrat en aquets santa-santorum per primera vegada i ens hem trobat l’escriptori tal com el va deixar. Quan ens morim deixem un record més o menys perdurable i coses materials que porten problemes. La meva feina és donar solucions mentre recordo la cèlebre frase de Virgili: “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”. Llavors marxo amb les mans brutes en cases on ja no hi ha aigua, ni ànima.