Per mirar de conèixer el complicadíssim mecanisme psicològic de les persones hi ha una manera senzilla. Només cal fixar-se en com demanen el café. Els que son simples de mena demanen un café sol o un tallat, tot esperant que el cambrer porti allò concret que s’associa a les seves idees abstractes. En canvi, les persones més sofisticades, laberíntiques, complicades demanen el café amb tota mena d’instruccions d’ús, algunes a vegades fins i tot contradictòries: sol, llarg, semillarg, sol curt, amb llet desnatada, semidesnatada, sencera, que si llarg d’aigua o curt de café que si viceversa, que si amb més o menys llet, que si amb escuma, que si amb gel (amb el gel a part) etc. M’agrada conèixer com es diu tallat en altres llengües: el macciato italià que s’ha fet internacional, la noisseuse francesa menys coneguda. Hi ha una retòrica inenarrable i molt variada de les diverses possibilitats de demanar un café. Quan els sicolegs comencen les terapies hauríen de preguntar als seus pacients com demanen els cafes i tindrien la fitxa feta, una foto robot de llurs emocions i s’estalvarien moltes hores de sicoanalisi que no condueixen enlloc. Jo m’hi fixo i si algu que m’ha convidat a fer un café per presentar-me un negoci es compica molt demanant-lo, ho deixo estar. Més val prevenir que curar, diuen….