Tres cròniques des de Londres: Dia I

1.

Per a mi tornar a Londres és sempre un viatge en el temps. És retrocedir vint-i-sis anys (horror: tempus fugit!) quan estudiava a Sotheby’s i vivia a casa de la Mrs Ward (epd) a 2, Adison Crescent, Holland Park, molt a prop del taller de Lucian Freud. Es el record d’aquella casa blanca, d’arquitectura clàssica de nata, post-victoriana que feia olor a té i melmelada de taronja amarga barrejada amb els àcars que vivien en la moqueta i aquells gossos ridículs i massa familiars. Allí vaig conèixer a persones que he deixat de veure com el Carlos Guillermo que sé que para per Sudamerica fent negocis I guess o l’Elena Arzak, la millor cuinera del món, que llavors feia unes pràctiques al gran restaurant Connors i experimentava amb nosaltres, els estudiants spanishs que llavors ens deien manolos perquè veníem de Barcelona com el cambrer d’aquella sèrie famosa que es deia  l’Hotel Fawlty. Quan la van passar a casa nostra, el cambrer venia de Mèxic: curiosa classificació de classes socials nord-sud.

Londres significa també el despertar a l’edat adulta i l’enfrontar-me en un món diferent del meu, hostil en aquells temps, perquè no dominava l’idioma i tot era una lluita per entendre i fer-me entendre. Recordo el dia que vaig traspassar aquesta barrera que delimita el noi de l’home i va ser al tube despedint-me. Aviat però Londres va significar la porta de la cultura i dels museus i del coneixement de Piranesi a través del professor Wilton-Ely que era el director del curs de Sotheby’s i que va veure des del primer moment que m’interessava més el món del mestre venecià que no l’estudi d’una tassa de Meissen. Sempre li estaré agraït per aquella visió de gran professor: donar a l’alumne un món per a descobrir i conèixer. Estudiava als matins i a les tardes anava a comprar els meus primers gravats de Piranesi a una botiga que ja no existeix.

Passen les imatges ràpides pel comboi del Gatwick Express, un tren que s’anuncia més veloç del que és. I veig les cases monòtones de maó, totes iguales, sí, de maó barat i brut i rematades per xemeneies de ceràmica com grans llaunes de cervesa, tot anodí i gris com un cementiri. Una estètica dickensiana de maó que troba les seves catedrals en les fàbriques de llargues xemeneies, paisatges de De Chirico però sense colors, marrons, redescoberts alguns  a un nou ús, les catedrals de la cultura de masses com la Tate Modern.

Retorno ara molt a prop d’aquell meu món llavors. De fet, a Londres m’he mogut quasi sempre en el quilòmetre quadrat de Mayfair que va d’Oxford Street a Saint James’s, és a dir, de Sotheby’s a Christie’s amb l’arteria principal de Bond i New Bond Street i el límit de Picadilly amb l’estàtua d’Eros tan entranyable com cursi. La Mónica i jo arribem molt d’hora a Gatwick i amb el tren ràpid ens situem a Victoria station en quinze minuts. D’allí a través del ventre negre del tube arribem a la galeria Coll & Cortes, 27 Albermale Street que és paral·lela a Bond Street on exposarem aquesta setmana. La galeria és ample i magnificent i està perfectament situada al rovell de l’ou.  Tenim només set hores per muntar-ho tot: temps suficient. La mostra gira entorn a analogies entre les diverses obres: Tracing the line across time, 1600-2000. Amb l’ajut del Joan i el Dani Ruíz que han vingut des de Barcelona, via París, amb l’eficàcia que els caracteritza i sempre al nostre servei, el muntatge va fluint d’una manera natural i fàcil. Hi ha dies que tot surt bé i avui és un d’ells. Els Scully van junts, els Lobo també, els dos bodegons dels Santilari’s brothers, i al fons els dos trômpe-l’oeil de Crespi i el crani de cocodril de Pancrace Bessa ens ajuden a crear un ambient de BunderKammer que acabarà completant-se amb els objectes que la galeria Coll-Cortes disposa en una taula llarga: calaveres de fusta, bori o naturals, cristos i hèrcules farnesio  de bronzes, gravats, rellotges de sorra, un cap de lleó romà, objectes del Grand-Tour com la reproducció de la columna trajana, etc es disposen en horror-vacui. A les parets dels costats i disposem dibuixos antics: Guercino, Mola, Vanni, Azzolino, Zuccaro and so on. I presideix la mostra l’aquarel·la deliqüescent dels venedors de tapissos del gran Fortuny que es relaciona amb el camperol romà del seu deixeble Tapiró.

Cap a les sis marxem extenuats després d’un dia molt intens. Ens acomodem a un apartament modern i confortable prop d’Earl’s Court. La llum es grisa i el tràfic voluminós. Ha començat Wimbledon i ho sé pel verd intens de la gespa que treu el cap en les imatges dels televisors. Una nota de color entre tons monocroms: London.

Cycle-Show-Earls-Court-2007

2.

Dia rúfol, britànic. Showers everywhere. Caminem deu minuts per Warwick Street fins arribar a Earl’s Court. Les distàncies aquí son de gran metropoli i acostumats a les de Barcelona tot és el doble de lluny i arribes el doble de tard. Les indicacions son perfectes. La senyalització britànica és d’un rigor meravellós que també sorprèn sobretot si vens d’un país com el nostre tan mal senyalitzat que per anar a Montserrat des de casa cada vegada em perdo perquè no hi ha cap retòl. El mapa del metro de Londres és d’un disseny fantàstic, de colors vius, entenedor, com l’emulsió d’un Leger. Arribem a Green Park i recordo que aquí vaig patir un accident ara fa trenta anys quan em vaig clavar un vidre jugant a futbol. Mai no oblidaré la cara del pianista de l’hotel quan em va veure entrar amb la cama sanguinolenta i de repent va deixar de tocar Chopin. Ni tampoc el Children’s Hospital de Chelsea on una enfermera bellísima em va cosir el genoll delicadament i em va agradar el contrast de la seva pell negre amb la bata tan blanca.

Passats trenta anys torno al Green Park per anar a treballar. La vida passa massa despresa. Tornem a veure l’exposició amb ulls descansats i ha quedat bé, força bé. Els dibuixos es relacionen perfectament entre sí i els objectes sobre la taula donen un aire de gabinet de curiositats modern que fa l’estança molt confortable. Em sento com a casa quan agafo una calavera i em dic: “to be or not to be” o “to sell or not to sell”. This is the question. El comerciant sempre viu en la cultura de l’angoixa en els moments previs a la inauguració. Hauré portat les peces adequades?. Sintonitzarà la meva proposta amb el públic?. Amb l’experiència, aprens a relativitzar l’angoixa i veus les coses més a llarg plaç. El sol fet d’estar aquí ja és un privilegi, una experiència que cal viure positivament, plenament, sense els límits absurds que ens imposem a curt plaç. Una experiència com aquesta no és medeix simplement per un compte de resultats. Es molt més que això. Com valores l’impacte d’estar en el mercat internacional?. La possibilitat de retrobar-te en clients i la de fer-ne de nous?. La meva generació és la més preparada per a desenvolupar aquest negoci i ho ha de fer en el temps més hostil. Per tant, només ens queda utilitzar les eines que tenim per buscar nous mercats, noves possibilitats. Naturalment la competència no és menor. Les altres galeries també, però sobretot les subhastes que no en tenen prou en fer la seva feina i repartir-se el 90% del mercat sinó que a més volen que ens convertim en marginals usurpant la nostra feina i venent privadament. Hauria d’estar prohibit. Caldria marcar els límits diàfanament. Un subhastador subhasta, un antiquari ven privadament: finito. Ara tothom fa tot. Es la llei de la selva. Voltors que es maten pel darrer tros de carn de la peça abatuda…

Sortim a les sis i anem a Sloane Square. D’allí a Masterpiece, la fira que va estar de moda fa quatre anys. Muntatge espectacular. Eclèctic taste. Antic i modern i luxe. Art com a luxe?. Per a mi l’art és cultura. Trobem alguns col·legues i l’ambient és exquisit. Hi exposa el Manel Mayoral amb un estand potent d’obres nostres: Miró, Dalí, Tàpies, Barceló and so on, al costat de Basquiat o Weselmann. Algun dia algú haurà de parlar dels comerciants que es juguen els seus diners invertint en fires caríssimes i donant una imatge internacional del nostre art. No cal que els subvencionem quan estem tancant hospitals però potser seria bo que reconeguéssim el seu treball i aportació. Senyors periodistes, senyors polítics: enllà dels nostres genis de la cuina hi ha professionals, que també treballem per a la nostra cultura, que formem part creativa de la cultura.

Cau la tarda que s’allarga ara a l’estiu, tot i que la temperatura és més de primavera. Passejant prop del Thames, tanquem el dia.