Un ermità a Madrid (4)

 

Porto dies sense dormir. He visitat dues vegades la mostra de Patinir i tinc el síndrome de Stendhal, estic posseït per la bellesa patiniriana.
En tot el dia no em trec del cap alguns quadres de l’exposició, els paisatges de roques punxegudes incendiats, els horitzons inabastablement blaus. Però hi ha un quadre que em produeix insomni. Es tracta de Caront travessant la llacuna Estigia, de 1520-1524. En una sola composició Patinir reuneix imatges bíbliques amb imatges de la mitologia greco-romana. Al mig de la llacuna, Caront rema una petita embarcació de fusta transportant una ànima. El mar està arrissat i els núvols, llunyans, anuncien tempesta. A la seva esquerr,a hi ha la riba que simbolitza el Paradís amb àngels acompanyant les ànimes bones. Només s’arriba en aquest paratges de bellesa inenarrable a través d’uns afluents i passant per davant de la font de la vida, una construcció d’un blau deliqüescent que sembla talment una medusa feta arquitectura. Per contra, la riba dreta enganya. Al principi ens ofereix la mateixa orografia que la del Paradís,- vegetació frondosa, naturalesa esclatant-, però tot seguit el paratge canvia i una construcció defensiva fa de barrera a l’Infern. Un paratge inhòspit, protegit per una bèstia amb tres caps de gos: el cerber que vigila el territori del pecat. Al fons, un incendi amb pecadors consumint-se entre flames. Puc sentir el que sentien els espectadors que van veure aquesta obra per primera vegada: l’enlluernament per la qualitat tècnica i el missatge que anuncia. Sí, arribar al Paradís és sempre més difícil que entrar a l’Infern. En tota la història de la pintura mai no s’ha representat tan bé una ànima conduïda al seu fatal destí com aquesta que acompanya Caront: ànima quasi transparent, ànima pura.

Surto del Prado quasi levitant i decideixo retornar al Madrid antic i perdre’m pel laberint dels seu carrers de poble. Entro a Lardy i em prenc un Porto i penso en Thomas Bernhard, el mestre que freqüentà aquest local. Deixo que passi al temps fins a l’hora de sopar. Aniré al restaurant dels meus amics Castaneda, una família de mexicans, el patriarca de la qual és el gran pintor Alfredo Castaneda, que regenten un local de nom encantador: Entre suspiro i suspiro. M’hi acosto i els hi estranya que en ple mes d’agost estigui a Madrid. Sopem plegats i em conviden a veure els últims quadres de l’Alfredo abans que marxin a una mostra a Nova York.

L’estudi de l’Alfredo està molt a prop i arribem sense haver fet la digestió. Es disposen ordenadament teles acabades al costat d’ algunes a mig fer i em sorprèn la presència d’un personatge petit i barbut com un barrufet que s’assembla al pintor. A la dreta una biblioteca, el que ell anomena: “mi altar, mis santos, como los toreros”. La seva pintura és una illa, aliena als corrents contemporanis . És una pintura descriptiva, una mena de fussió entre Patinir i Magritte. Pura ironia. M’agrada un quadre que representa un paisatge amb un penya-segat, molt patiniriana. Li comento la relació (als artistes no els hi agrada que els hi descobreixis les influències) i em diu que el cineasta Gonzalo Suárez ja ho va escriure en una crítica d’una de les seves exposicions. Ens acomiadem.

Mentre deixo Madrid penso que no ha estat gens malament aquesta decisió d’estiuejar a la capital del Regne. He descobert nous paisatges i gent nova i m’he adonat que, en el fons, catalans i madrilenys, per molt que ens pesi, no som tan diferents com ens creiem.

 

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>