Un viatger a Gant

Hi ha ciutat que, com passa amb certes dones, son més belles de nit. Quan cau el dia es maquillen amb la il·luminació que ve del terra i sembla que entris en l’escenografia d’un conte de Dostoievski entre la pluja fina com una carícia. L’endemà tot és gris i s’alça majestuosa la torre de la catedral de sant Baaf. A dins, en una capella petita hi ha una de les obres mestres de la pintura flamenca de tots els temps: el políptic de l’Adoració de l’Anyell Místic dels germans Van Eyck, 1432. Virtuosisme pictòric en la nova tècnica de l’oli i intel·ligència compositiva al voltant de la geometria del octàgon. Recorro la catedral i sona una arpa i penso en els àngels cantants que va copiar Dalmau per a la seva Verge dels Consellers. I puc sentir també l’ esgarrifança que va recorre l’espinada del soldat nord-americà dels Monumental Men quan va redescobrir aquesta masterpiece segrestada en una mina de sal abans que els nazis la fessin volar. Una sensació semblant és la que tinc quan un guardià del museu de la ciutat (MSK) em mostra amb una llanterna els quadres de James Ensor que pengen d’una sala que està a les fosques: un esquelet llegint una revista, dues noies púbers com Balthus avant la lettre, i una dama lletja entre màscares. O quan descobreixo el retrat d’un cleptòman de Guericault o un retrat esplèndid de George Grosz o un altre de blaus entre vainilla de la polonesa Mela Muter que va exposar a Barcelona. Viatjar és descobrir i estimar. El turisme ha matat el viatger. Ressuscitem-lo.