Roger van der Weyden

Artur Ramon Navarro

EL PUNT AVUI, 28.11.2014

 

Sopant a Madrid amb uns amics va sorgir la recurrent qüestió: si poguessis quin quadre del Museu del Prado t’enduries?. Vaig dubtar uns segons i de seguida em va venir a la memòria el quadre davant del qual em quedo més estona aturat, anestesiat: el Davallament de Roger van der Weyden. Poques vegades com aquesta la pintura ha aconseguit la tridimensionalitat de l’escultura. La composició es perfecte, equilibrada, simètrica. I el mestre de Tournai la resol amb una tècnica primorosa, de miniaturista. Mai no em canso de mirar els fragments d’aquesta gran narració emotiva: les llàgrimes transparents com cristalls caient pel rostre de Maria de Clopas, les ferides sanguinolents del cos ja mort de Crist, la posició quasi egípcia de la Magdalena bellament abillada, el crani que sembla de broma. Es apassionant la historia d’aquesta obra mestra. La va adquirir Felip II i quan arribava a port el vaixell va naufragar i la caixa on viatjava va surar i afortunadament l’obra no va patir més que petits desperfectes causats per la humitat. Durant la Guerra Civil es va custodiar a València i després a Ginebra per tornar al Prado acabat el conflicte. Ara la reclamen des de Patrimoni Nacional amb altres obres cabdals del museu que el seu director es nega a retornar. Dos trets caracteritzen l’obra mestra: sempre que la veus trobes coses noves i sempre et parlen des d’un mateix temps, l’eternitat. Aquesta pintura és l’ obra mestre en estat pur, l’exce.lència pintada.

 

Accés article