Hi ha un gènere de la pintura antiga que s’anomena Vanitas, representacions de la frugalitat de la vida amb símbols inequívocs: la calavera, l’espelma i les monedes. Es a dir, la mort, el pas inexorable del temps i la riquesa amb la qual no podrem creuar el riu del inevitable final. Imatges prenyades d’iconografia dura creades perquè l’home reflexiones i s’adonés de la única veritat: naixem i morim sent cendra. Un dels quadres de vanitas que més m’agraden està atribuït a Antonio de Pereda i penja de la Real Academia de san Fernando a Madrid. Representa un cavaller vestit a la moda del Seicento assegut i adormit prop d’una taula mentre un àngel bellíssim apareix dempeus portant una cartela en la que es llegeix en lletres capitals: “AETERNE PUNGIT CITO VOLAT ET OCCIDIT” (la picada de l’eternitat portar a anar volant i morint”). A la dreta, es disposen sobre la taula els més variats objectes:cartes, monedes, joies, una careta de teatre, dos calaveres, armadures, flors,un globus terraqui…Darrera la imatge, hi ha un missatge: pensar en la delicada frontera que separa la realitat del somni, la vida de la mort.

Sí, la vida és un somni, parafrasejant a Calderón de la Barca que va escriure la seva obra teatral que porta aquest títol pels mateix any, vers 1637, que Pereda suposadament pintava aquest quadre. Si la vida és un somni i si quan morim no ens podem endur res del que posseïm amb nosaltres perquè ens obsessionem amb tenir més i més?. Per vanitat i per cobdícia. Acumulem possessions i objectes inútils per afany de recol·lecció i per poder-los mostrar i perquè els altres s’adonin del que tenim, i enganyats creiem que tenint som. I no som res, pura cendra.

El món d’avui és la conseqüència de no haver comprés el missatge de Pereda i Calderon. Es la conseqüència de convertir la cultura il·lustrada, -del Renaixement a la Il·lustració-, en la no-cultura de la infantilització. A les tertúlies,- amb els amics a la sobretaula o les que escoltem a les ràdios o televisions- ja no es parla dels clàssics, ni s’estructura el pensament, ni es s’articulen les idees en criteri propi, sinó que es parla del darrer divorci de Belen Esteban i del Barça. Vivim en un món ple de frivolitat on tot s’exagera i, en general, som egoistes, neguem els altres per afirmar-nos i només pensem en aconseguir el que no necessitem.

Ara ens cal un reset com fem amb l’ordinador quan no funciona. El nostre ordinador ha mort d’èxit i cal apagar-lo i tornar a començar. I fer-ho amb altres valors, pensant que més val ser que tenir, que tenim la responsabilitat i la obligació de formar-nos i superar-nos per a ser millors, que sense l’esforç no s’aconsegueix res. I cal que ens posem davant del mirall de les vanitat del disset i reflexionem sobre la involució de la nostra història moral i com podem recuperar, si es possible, uns paràmetres per reintentar-nos i poder viure amb plenitud, humilment i sense desitjar el que no tenim i tenen els altres (l’enveja segueix sent el càncer del nostre sistema social). Vanitat de vanitats, sempre vanitat.

Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com