Abans d’anar a veure el darrer treball de Woody Allen vaig voler que baixés una mica el suflé, que les cues inicials es reduïssin i que desapareguessin les crítiques dels diaris. Confesso que vaig anar amb els ulls nets, intentant ser objectiu però no em va interessar gens el que vaig veure. Quan el sanguinari crític de El Pais Carlos Boyero va fer la ressenya de Cassandra’s Dream (la pel·lícula anterior a Vicky… que no he vist) la va titolar “Alguien ha suplantado al maestro”: vaig pensar que era un exagerat. Deia textualment: “tan comprensible y humano como hacer algo insulso, plano, repetitivo, desganado, sin la menor huella de una personalidad tan fuerte como ancestral”. I acabava: “seria muy doloroso asistir al crepúsculo artístico de alguien tan excepcional como Allen. Ojalá esta película olvidable sea fruto de un desfallecimiento. Alguien ha suplantado al maestro”. Doncs, em temo, que Vicky Cristina Barcelona confirma el presagi de Boyero: Allen no és el que era i aquesta és la seva pitjor pel·lícula.

A finals dels anys vuitanta vaig veure un cicle sobre Allen al desaparegut cinema París,-el meu Cinema Paradiso particular- del Portal de l’Àngel (próximament Zara: la moda s’imposa a l’art) i amb la meva novia, avui dona, vem anar seguint les propostes d’aquest artista extraordinari i del seu cinema que era una barreja entre la poètica del cinema europeu, -del neorealisme italià a Bergman passant per la Nouvelle Vague francesa-, i l’humor dels còmics americans dels anys cinquanta que va conèixer d’ a prop al seu Brooklyn natal. De la seva filmografia mai em cansaria de veure Manhattan (1979) o Annie Hall (1977), autèntics clàssics que retraten la ciutat de Nova York i les seves gents. Però llavors Allen tenia per musa, dintre i fora de la gran pantalla una gran actriu com Diane Keaton i després va tenir a Mia Farrow i va fer pel·lícules delicioses com La Rosa Púrpura del Cairo (1985) o Hanna y sus hermanas (1986), entre d’altres. No entraré en judicis personals relatius a la seva vida de tant privada pública, però d’ençà que Allen no té muses i Scarlett Johansson ha substituït a les seves dones només a la pantalla (m’imagino), l’estrella d’Allen ha deixat de brillar i la culminació de la decadència no és altra que aquesta cosa plana i amorfa, sense estructura, ni guió, que només la salva del pur avorriment una Penélope Cruz que és pur sexe, i que té un títol tan dolent com el poc contingut que aporta. El tàndem Bardem-Johansson no funciona gens bé, no hi ha feeling, no és creïble ni quan copulen a la cuina davant del forn que fa de petit mirall en el fotograma més pictòric del film: inclús aquestes escenes estan mal resoltes i no sembla que s’estimin sinó que s’inspeccionin.

I Barcelona?, el tercer protagonista del film. Doncs, la veritat és un personatge tan terciari com els personatgets del nostre mini star-system que haguessín matat a llurs mares per sortir una dècima de segon a la pel·lícula d’Allen: la vanitat immortalitzada en el setè art. Genteta de les ràdios i la cosa nostra que es comprèn que vulguin ser figurants d’aquests pastorets en versió internacional; en canvi, fa pena veure a actors de la vàlua d’Abel Folk com son maltractats per la prepotència del que fou un bon director i els seus productors catalans. No cal dir que, enllà del treball de la gran Cruz, salva la pel·lícula la versió original que barreja l’anglès i el castellà de forma intel·ligent perquè doblada per veus alienes deu ser insuportable.

Em temo que en Boyero, per una vegada, té raó: algú ha suplantat al mestre. I aquest algú fou en el seu dia un periodista esportiu de TV3. Quina visió podíem doncs esperar de la nostra ciutat més cosmopolita? Pur tòpic en format postal i l’exotisme (la identitat catalana que estudia Vicky (una sensual Rebecca Hall) i la guitarra de Paco de Lucia, descontextualitzada a Astúries).Estic cansat de tanta Barcelona, i de tant Gaudi i de tanta gastronomia catalana. Si Allen ha de marxar de Manhattan (l’escenari que coneix de debò) millor que vagi a Londres (brillants Match Point i Scoop) i deixar la nostra ciutat tranqui-la, provinciana com ha estat sempre, -quina mania amb internacionalitza-la!- quan el seu encant era, abans de l’absurda globalització, ser ella mateixa.

Artur Ramon i Navarro