‘Youth’, mirar sense tocar o la frustració del desig

 

Des que vaig veure La gran belleza (2013), no he deixat de seguir a Paolo Sorrentino, un dels grans directors de cinema contemporanis. Ara ens arriba La juventud (Youth), que no aconsegueix els cims de la seva pel·lícula anterior però que és un poema visual sobre la brevetat de la vida, nostàlgia en estat pur.

Michael Caine interpreta un vell direc- tor d’orquestra retirat que passa les vacances en un balneari dels alps suïssos i es retroba amb un director de cine, interpretat per Harvey Keitel, amic seu que està filmant un testament vital. El llenguatge visual de Sorrentino és inconfusible: primers plans, personatges onírics, llum caravaggesca, música perfecte: un còctel calidoscòpic com un gran collage cubista.

De fet, el director italià s’inspira sovint en la pintura. Quan Miss Univers entra a la piscina i els dos vells amics queden bocabadats –la imatge del cartell del film–, és un homenatge a la tradició iconogràfica de Susanna i els vells, tractada de Tintoretto a Thomas Hart Benton.

És la libido de geriàtric confrontada al mirall de la bellesa i la joventut, mirar sense tocar o la frustració del desig; un cant a la vida i la seva finitud, l’anatomia de les emocions humanes, allò que vibra darrere els egos, les frivolitats, la vanitat dels artistes, i que molts amaguen per por de ser vulnerables.

Llàstima que a Youth li falta una mica per ser rodona. Es queda en intent, en apunts per a un film sublim. L’art és com la pasta, cal que estigui al dente i a Sorrentino Youth li ha quedat un pèl crua.

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>