Cartes cubanes (II)

M’aixeco amb el cap espès banyat en rom: deuen ser els efectes dels mojitos i dels diquiris de la nit anterior. Travessem el Malecón i tot fa olor de gasolina. Fotogrames d’una escenografia antiga. A l’Habana Vieja no pots caminar sense que t’atabalin. Son els professionals del guiri que et demanen de tot i tot t’ho ofereixen. La catedral té una façana barroca de desiguals torres. De dins, és senzilla i lluminosa. Un ventilador fossilitzat descansa a la nau esquerra. No hi ha silenci: porto ja incorporada la banda sonora de Buenavista Social Club.
Recorrem el carrer O’Reilly ple d’edificis que es cauen. Arribem a una gran plaça on hi ha el Museu d’Art Modern on abans hi havia el Centro Asturiano. Palau reconvertit en museu seguint l’Orsay. Cinc plantes amb pintura i escultura. Em quedo amb una Verge amb nen de Zurbarán, una Vista de la Puerta del Sol de Luis Paret (sembla una veduta de Piranesi pintada), el conjunt de quadres de tauromàquia d’Eugenio Lucas i els celebres Sorolles de platges. Entre els catalans: un paisatge de Mallorca de Mir i un Jardí de Rusiñol. El conjunt val la pena, tot i que hi han molts quadres en mal estat o mal restaurats, com una taula que un dia va poder ser de Carpaccio o dos tristos compartiments d’un retaule del nostre Jaume Huguet.
Sortint busco el numero 408 del carrer Zulueta, allà on transcorre gran part d’una de les millors novel·les sobre la ciutat: La Havana para un infante difunto de Gabriel Cabrera Infante. Llegir aquest llibre de memòries paral·lelament al descobriment de la ciutat és una experiència extraordinària. Literatura i realitat. Del seu apartament a Zulueta no queda res,-ara és un polisportiu- però si queda l’ambient d’una ciutat que dels anys quaranta a avui, no ha canviat tant. La Revolució del 1959 va aconseguir deixar la ciutat,-també el país- petrificat, i ara veiem les ruïnes o els vestigis, el jaciment arqueològic del que fou llavors una de les ciutats més riques del món, quan l’Havana volia ser París. L’apilonadora del marxisme mal entés i pitjor aplicat aconsegueix aquests resultats: la pura degradació física i moral, del paisatge i de les persones.
El primer que t’adones només posar els peus en aquest país és que tot és doble. Doble economia: una pels nadius (pes cubà) i l’altra pels turistes (pes convertible o dollar). Doble noms pels carrers de l’Havana: els d’abans i els de després del 59. I doble moral. Es a dir: socialisme (avui dir comunisme sona a fracàs) públic i capitalisme privat. Això sí el triomf del sistema està en l’educació i la sanitat. L’educació sense progrés serveix perquè els metges facin de cambrers i la sanitat sense medicines, i ja sense metges, perquè entris a quiròfan per a una operació d’apendicitis i sortís sense còlon. En fi, per a un ortodox del marxisme,- acasa nostra encara en tenim tants!-, no hi ha res com viatjar per Cuba per adonar-te’n que tot això fou una utopia dels anys seixanta que la història ha demostrat que com tota utopia és bella però irrealitzable.

Continuarà…

Artur Ramon Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>