Tintoretto (II)

De cada gran exposició caldria fer una tria personal: escollir els quadres amb els quals t’agradaria conviure. De les tres hores tintorettianes recorrent la mostra al Museu del Prado, em quedaria amb les següents obres:
Sant Agustí curant als baldats (1550).
Obra banyada en gris i blaus. Una autèntica simfonia de escorços sortits de les escultures de Miquel Àngel. Insinua el clarobscur que triomfarà setanta anys després amb Caravaggio. M’agraden els personatges que semblen sortits d’un núvol al fons, pintats amb suaus tocs de pinzell: un somni pre-romànic.
Sant Jordi i el drac (1553)
Quadre construït en quatre plans: la princesa que fuig teatralment vestida de vermell tintorettià avellutat, l’home que jeu amb un cos proper als de Mantenga, el sant Jordi lluitant d’esquena amb el drac ferotge, i el fons amb el castell entre un cel explotant de Déu i de sol. Intel·ligència compositiva, moviment i colors.
El Lavatori (1548-1549)
Centra l’escena un gos de perfil prestat de Bassano però amb el pel menys sedós i el cos tacat. Un home a l’esquerra és treu la sandàlia en un dels models més bells del repertori tintorettià de formes. Un altra intenta treure-li les botes amb una escena que sembla sortida d’una comèdia de Goldoni. Els protagonistes estan conversant a la taula després de dinar i a la dreta destaca el conjunt de Crist. Darrera, una arquitectura provenint d’un gravat derivat de Serlio que Tintoretto ha millorat introduint l’aigua. Sublim fusió del Renaixement clàssic amb l’incipient Manierisme: obra de frontera.
Tarquini i Lucrecia (1578-1580)
Per contraposició amb la versió de Tizià, la de Tintoretto és més sensual, menys rígida, humana. Les dues figures estan seminues i Tarquini mostra la força que el porta a Lucrecia expressada amb l’escultura caiguda que ornamentava el llit i les perles arrancades del collaret, preciosa visió de l’art conceptual avant la lettre amb la ironia d’una de les perles molt a prop del sexe: una perla o una gota de la passió del violador. En primer pla hi ha el ganivet amb el qual Lucrecia es llevarà la vida.
Autoretrats (1547/1587)
Es preciós comparar el primer i l’últim Autoretrat de Tintoretto, inici i final de la mostra. Com més tard passarà amb Rembrandt, el rostre de Tintoretto és una radiografia de la seva ànima, el mapa de la seva biografia. No hi ha cap alusió al seu ofici, ni al seu estatus: el rostre despullat. Contrasta la imatge del jove que amb els ulls es vol menjar el món amb la de del vell que tot ho ha vist i només espera la mort. Entre una imatge i l’altre el mirall ha vist passar quaranta anys.

Torno de Madrid en tren i per la finestra passen els fotogrames d’un paisatge antic. Amb l’arribada de la primavera ha nevat i els camps conserven encara el blanc immaculat. Fa fred. De darrera de la boira em sembla veure les figures sortides encara del pinzell de Tintoretto, insinuades, aquarel.lades i m’adono que no hi ha res millor que començar a comprendre un pintor quan no és fàcil i l’has mirat molt .

P.D. Sovint la realitat evoca la ficció. M’atrapa la imatge en escorç del nedador Michael Phelps a punt de capbussar-se en la portada d’un diari de tirada nacional: l’home-anfibi, em dic. M’atrapa perquè és una imatge tan antiga com moderna que ens transporta a les bèsties prehistòriques i avança l’home del futur. No trobo però la font de la qual prové aquesta potent imatge. Passats uns minuts m’adono que aquest cap que no té quasi connexió amb el tronc és el mateix del vell que espia la casta Susanna en el quadre de Tintoretto.

 

Artur Ramon Navarro