La Trinitat

A casa havia sentit moltes vegades parlar de l’ermita de la Trinitat al Garraf, prop de Vallcarca. La meva àvia Fina recordava amb els seus germans les tardes de primavera i estiu quan hi anaven d’excursió i la vista que des d’allà disfrutàven, allà on el mar no tenia horitzó. Més tard, ja de gran, no només he recordat aquell paratge a través del record dels meus parents sinó que m’ha semblat viure un lloc i un temps sabent que no l’he viscut. I com sovint associo els records o el què imagino a les imatges de la pintura, he recordat el grup d’amics de la meva àvia com sortits d’un retrat de Joaquim Sunyer. Dones de pell anacarada pentinades amb monyos, tot recordant la Dama d’Eltx, que porten flors a les mans i vestides amb estampats discrets i poques joies, potser només un discret camafeu que penja d’una cadeneta, dones retallades, siluetajades sobre una aquarel.la de Cezanne. Així deurien ser aquelles noies sitgetanes del 1920 quan la vida es disfrutava sense el pes del temps, quan anaven a peu de Sitges a la Trinitat dues vegades al dia, per esmorzar i per berenar, quan Vallcarca era un poble al costat d’una fabrica i hi havia gent i cases i nens, quan la meva tia-àvia Carme era mestre d’alguns d’aquests nens just quan va conèixer l’enginyer de Graus, en Gaspar Torrente, amb qui després es casaria.

Gràcies a la conjura entre la Montse Olivella i Picas i el seu marit Josep amb el meu oncle-avi Anton, pare Crisòleg a Montserrat, dissabte vam tornar a la Trinitat: ens vam aplegar vint-i-cinc Picas. Llum esclatant que no ens deixava veure els relleus de l’ermita amb columnes de pedra com les que els nens fan als castells de sorra. A dins, blanc immaculat i l’altar guarnit de flor blanca: tot preparat per a una boda a les cinc de la tarda. Unes escales perfilades amb el blau sitgetà ens portaren a la casa on vam fer un àpat més que generós. Una casa modesta que dona al mar on hi pengen records i còpies de Madones de Rafael . Abans, però, des de la glorieta veiem la costa del Garraf i la carretera serpentinada, serp d’asfalt vorejant la mar tacada per alguns velers.

La Trinitat, sí. A voltes retornes al món de les paraules. O millor: els móns descrits, els paradisos promesos en paraules escoltades a la infància es fan realitat quan ja som grans i aquells paratges que vam imaginar a través del record dels altres acaben sent veritat. Com és veritat la memòria que condensen aquesta venerable Trinitat que conformen el meu oncle Anton i les seves germanes Anna i Carme, fidels lectors, als quals dedico, a manera de record de records, aquestes lletres…

 

Artur Ramon Navarro