De turisticus

Si el cantant que declarava cofoi que Barcelona era tan bonica vista des d’un aeroplà resucités s’adonaria que la Barcelona d’avui és una fideuá vista des del cel. Una fideuá que ja no fa olor a mar, sinó que fa olor a mantega o a oli bronzejador d’aquestes pells que mai no tornaran a ser blanques. Benvinguts a la ciutat del turisme i dels carteristes per antonomàsia a Europa. Un destí magnífic que pots visitar amb un cap de setmana, ideal per a un acomiadament de solter perquè la cervesa corre en gerres de litre i mig a la Rambla i no hi ha límits horaris, ni restriccions a l’alcohol i pots acabar la nit combatent a la boxa per un taxi al Maremagnum. A més a més, un pot cridar tan com vulgui perquè els propis nadius no parlen sinó que bramen, i ho acostumen a fer des dels mòbils i en tot lloc i a tota hora. Una ciutat surreal amb aquest edificis modernistes que semblen sortits d’una pel·lícula futurista i la Sagrada Família com el temple neogòtic a mig camí entre Violet-le-Duc i Blade-Runner o millor l’augment monumental d’un castell dels que fèiem amb sorra a la platja deixant caure les gotes, una a una, amb el puny ben tancat quan érem petits.

Barcelona: un gran parc d’atraccions pels tour-operators. Pots arribar amb companyies low-cost a través dels seus tres aeroports: Prat,Reus i Girona i la diversió està garantida. El temps meteorològic és quasi sempre millor que el de qualsevol ciutat europea de França a munt, els taxis son exòtics amb aquesta rara combinació del groc i el negre que no se li ocorreria ni a Àgata Ruíz de la Prada i es menja raonablement bé (per a ells, és clar). Es la ciutat de l’oci, plena de botigues i alguns monuments per a visitar: la Pedrera i els seus terrats angulosos vigilats per aquests soldats de pedra sortits de Star-Treck, la Casa Batlló amb els seus mosaics que fan de la façana la pell d’un rèptil ieie i el Museu Picasso on trobes tots els Picassos possibles abans de Picasso. I la Fundació Miró de blanca arquitectura racionalista, versió local de Le Corbusier amb alguns quadres remarcables i el MNAC, el nostre Louvre i les seves sales disseccionades per la Gae Aulenti amb tresors del romànic i del gòtic, alguns exemples del Renaixement i del Barroc i l’art del Modernisme tan bell quan Barcelona volia ser París. Al final, un aperitiu de les avantguardes històriques, Torres-García i Juli Gonzàlez. Què més podem visitar en tants pocs dies? Potser el Parc Güell i el Drac de Gaudí que constantment hem de restaurar degut al civisme local, el mateix civisme que veiem de nit en les persianes dels establiments, galeria d’art contemporani al carrer amb grafittis post-Basquiat.

Si no volem anar de shopping o de museus sempre ens quedarà la platja i els seus xiringitos amb música brasilera però cal tenir en compte que allí no podem portar res més que el banyador i la tovallola, tot objecte personal serà robat i les autoritats locals que han convertit els aparcaments de motos amb un negoci de lloguer de bicicletes, no han pensat en unes taquilles ben guardades. Ni en protegir tots aquests objectius perfectes per als carteristes que son els turistes, els quals com a primera industria de la ciutat caldria vigilar i cuidar sense escatimar recursos. No hi ha cosa pitjor per a una ciutat que tenir una imatge de insegura i Barcelona la té internacionalment, inclús es fan acudits al respecte. Quan t’han robat en un lloc, no només no hi tornes sinó que et pases la vida explicant-ho. L’anti-spot publicitari de la nostra ciutat de moda ens el serveixen cada dia, de l’alba a la matinada, els carteristes locals o immigrants. Tampoc he entès mai com encara segueixen existint aquests personatges de d’ancestral picaresca hispànica anomenats trilers i que acostumen a enganyar a algun babau que vol ser enganyat. Pitjors son alguns professionals del volant o taxistes que vaguen a prop de l’estació de rodalies del Prat i que poden arribar a cobrar 600 euros per un trajecte a Sitges. El millor, però, es arribar de matinada i trobar la ciutat a les fosques, com Bagdad però sense bombes.

Barcelona, mon amour!, la gran encisera ha esdevingut la gran mentidera, una ciutat que és menys del què sembla però que segueix estant de moda. I els barcelonins?, els pocs que quedem només tenim dues opcions en el nostre horitzó proper: o muntar un hotel o un restaurant i quedar-nos a la porta a veure com disfruten aquests nous invasors de la globalitat…

 

Artur Ramon Navarro