El síndrome post-Frankfurt

De la mateixa manera que hi ha un síndrome post-part que consisteix en una recol.locació de les hormones en les dones que acaben de parir, la nostra nodrida representació política i institucional a la fira de Frankfurt ha patit una patologia similar, – és l’anomenat síndrome post-Frankfurt-, una cosa natural no s’espantin. Consisteix en viure l’experiència pensant-se molt més del que som i recol.locar les neurones després d’una setmana mirant-se al melic. El reset és dur perquè parteix d’una mentira: som tan collonuts que els grans aconteixements del món ens criden, com la Biennal de Venecia. I després resulta que tot son imaginacions quixotesques portades per l’exultació del moment amb moment-dimissió-no-dimissió.

Cal entendre i comprendre el perquè de tot plegat, tot parafrasejant un llibre de Quim Monzó, l’únic que ens ha representat dignament, sense solemnitat, tal com li agradava a Augusto Monterroso. El perquè està en l’exageradíssima visibilitat mediàtica d’aquest aconteixement que passa cada any i que no és més que una fira comercial on es compren i es venen els drets dels autors. Ens hem passat un any veient i llegint tota mena d’informació sobre aquesta fira amb estèrils polèmiques incloses. La polèmica principal encara no l’he entesa: calia invitar als autors catalans que escriuen en castellà?. Evidentment que no. La literatura la fa la llengua, no el lloc des del que s’escriu i la nostra literatura és catalana perquè ha estat i està escrita en català, finito. El perquè està en l’obscena representació institucional i mediàtica. Què han costat tants polítics i tants presentadors desplaçats?Ens ho diran?.Em temo que no. El perquè està en els shows que hem presentat i amb el públic que hem hagut de llogar perquè assistís als actes. La nòmina d’inefables: Cesc Gelabert, Sol Picó, Carles Santos, i tutti quantti, se li han afegit els Adam Raga de torn que francament no sé que té a veure el trial amb la literatura. He trobat a faltar a l’inefable dels inefables, er millor cuine der mon, o el professor Espadaler que tant val per parlar de literatura medieval com de futbol, on eren el mestres?.

En fi, el final del festa amb la invenció veneciana explica una de les poques coses que m’han agradat de Frankfurt, la ballerina d’ heterofíl·lia de Miquel Barceló. Sembla que el pes ha pogut amb la delicada bellesa de la dona del tou-tou, i és que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra: la prepotència i la frustració de ser una cultura universal i singular sí, però sense estat, ni força i sovint mal representada…

 

Artur Ramon Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>