A Jordi Umbert i Pons, in memoriam
El meu pare va conèixer a Jordi Umbert el 1974 a través de Josep Maria Subirachs. Buscava algú que es pogués ocupar de dirigir l’Estudi Regomir on es gestionava l’obra no monumental de l’escultor i Subirachs coneixia a Umbert que era un veí seu de l’Arrabassada. Diuen que mai no s’ha de recomanar a ningú però el Jordi Umbert va ser una excepció, ja que va estar treballant a casa de 1974 a 2010, quasi quaranta anys que es diu aviat. Abans havia treballat a Adrià Gual amb Ricard Salvat i havia estat el gerent del Capsa que llavors era teatre i portava les millors companyies teatrals espanyoles.
De 1974 a 1987 dirigí l’Estudi Regomir i amb el seu rigor alemany llegendari cuidava les edicions dels bronzes, la difusió de l’obra i la seva internacionalització, exposant en diverses edicions a la prestigiosa fira Art Basel. També va apropar l’obra de Subirachs als seus amics intel·lectuals, especialmente Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany, que van escriure sobre l’artista.
Quan el meu pare va fundar la Sala d’Art Artur Ramon en l’espai contigu a la botiga d’antiguitats al carrer de la Palla li va oferir la direcció a Jordi Umbert. De manera diligent va ser l’ànima de la galeria durant les quasi les tres dècades de la seva existència, de 1987 a 2015. Va dirigir una programació de més de tres-centes exposicions que combinaven l’art antic amb el contemporani, amb artistes com Xavier Serra de Rivera, Vicente Rojo, Joan Mora, Josep i Pere Santilari i Leticia Feduchi, entre altres. Umbert va convertir aquell espai en un cenacle cultural on hi coincidien artistes como José Luís Gómez, Enric Majó o Josep Maria Flotats amb actrius com Núria Espert, Jeannine Mestre, Carme Elías, Lina Lambert. Escriptors de la talla de Terenci Moix, Juan Marsé, Joan Perucho, Eduardo Mendoza, Álvaro Mutis, Feliu Formosa i Gabriel Garcia Márquez. L’Umbert va ser un bon amic de Salvador Espriu, Jordi Sarsanedas, Maruja Torres, Carme Balcells, Francesc Català-Roca i es va fer amic de Manuel Vázquez Montalbán i Javier Tusell. I mai oblidaré el dia que ens va visitar Nestor Almendros, director de fotografia oscaritzat, entre tants altres, la memòria dels quals volia sempre recollir en el llibre d’or de la galeria que cuidava com un jardí japonès.
Quan vaig conèixer l’Umbert tenia uns vint-i-cinc anys i ell més de cinquanta, l’edat que jo tinc ara. Va ser un mentor, un mestre, un referent per a mi. Em va donar a conèixer autors com Walter Benjamn o Stefan Zweig, Oscar Wilde o Bruce Chatwin, part de la meva cultura literària li dec a ell. Nosaltres ens dediquem a provocar un exercici fràgil: la connexió entre uns objectes passius –les obres- i uns subjectes actius- les persones- i l’Umbert coneixia com un enginyer genètic aquest enllaç. Es més, sabia aconseguir-lo a través de l’entusiasme. Les seves dots comercials eren imbatibles i no perquè tingués una gran cultura visual sinó perquè era un gran seductor. Un comunicador capaç de transmetre la passió de la possessió. Sempre recordaré quan li deia a una senyora que volia comprar una obra “si no se la queda vostè me l’enduré jo a casa”. I ella la comprava.
A les hores mortes a la galeria parlàvem de moltes coses. Del seu amor a la família, la seva neboda que deia que s’assemblava a l’actriu Laura Dern, l’amistat amb un jove dissenyador que es diu Jaume Sanahuja, la passió per Tossa de Mar on va passar uns anys de jubilat. L’Umbert va ser un hedonista que li agradava menjar bé, la roba bona, les sabates angleses, l’arquitectura d’Alvaro Siza, l’opera cantada per la Callas que va escoltar mentre s’apagava. Com li deia la seva mare: “poc i bo”.
També ens agradaven els epitafis, entre els quals el de Grouxo Marx: “perdonen que no me levante”. O les darreres paraules d’Oscar Wilde al seu exili parisenc quan va demanar una copa de xampany i va dir “vull morir com he viscut: per sobre de les meves possibilitats”. Però per sobre de totes li agradava la del clarinetista Artie Shaw que va triar com a epitafi a la seva tasca de director de la galeria: “vaig fer tot el que vaig poder amb el material del qual disposava”. Doncs això, el Jordi Umbert va fer molt més del que va poder amb el material el qual li vam brindar. Gràcies, amic, per la feina feta i que aquest últim viatge et sigui lleuger.
Artur Ramon Navarro