Artur Ramon Art commemora el V centenari de Tintoretto amb Jorge R. Pombo

BONART, 31.05.2018

 

Artur Ramon Art, carrer Bailèn 19 de Barcelona, presenta del 7 de juny al 31 de setembre l’exposició Variacions de Tintoretto, del pintor barceloní Jorge R. Pombo. Amb aquesta mostra, la galeria de Barcelona commemora el V centenari del naixement del pintor venecià Tintoretto. La mostra presenta una sèrie de treballs de l’artista que són variacions de la cèlebre pintura del pintor italià del segle XVI El miracle de Sant Marc.

El 1547 Venècia era una de les ciutats més riques del món. La cristiandat vivia un moment de desori- entació, conseqüència de la sacsejada de la Reforma iniciada poc abans per Martí Luter. Els estats del sud d’Europa, encapçalats per Venècia, empren- gueren una acció de propaganda contra els dubtes que s’estaven sembrant des d’Alemanya. Aquesta propaganda es va materialitzar, per exemple, en nombroses esglésies, pintures i escultures crea- des amb la intenció d’emfasitzar els valors catòlics romans.

A la Sereníssima proliferaven les scuole, congre- gacions de beneficència a mig camí entre els con- ceptes actuals de gremi i d’organització sense ànim de lucre. Les principals scuole, solament sis en tota l’illa, van rebre el nom de Scuola Grande. Fundada el 1260, la Scuola Grande di San Marco va inaugurar una seu nova i ostentosa a finals del segle xv, i el 1547 s’acordà encarregar una sèrie de grans pintu- res per a decorar-ne els murs. L’artista escollit va ser un jove de 29 anys anomenat Jacopo Comin, que començava a ser conegut a l’illa com il Tintoretto, diminutiu de l’ofici del seu pare, que era tintorer. L’encàrrec consistia a explicar mitjançant pintures els episodis més rellevants de la història de sant Marc, patró de Venècia. La responsabilitat era mà- xima per al jove, que ja es considerava un aspirant a mestre intemporal i es va prendre aquesta oportu- nitat com un repte.

La tela de mida més gran s’havia de penjar a tres metres d’altura, entre dos enormes finestrals; és per això que a fi de compensar l’efecte de contra- llum de les obertures de la paret es va veure obligat a plantejar-la accentuant el contrast de colors. L’escena escollida va ser el miracle de sant Marc alliberant l’esclau.

En algun indret de la Provença, un esclau demana permís al seu ancià patró per pele- grinar fins a Venècia per tal de venerar les relíquies de sant Marc. La petició és denegada, però la devo- ció del serf és tan intensa que decideix marxar igualment. Al seu retorn l’espera un càstig despietat; els seus ulls seran danyats per tiges afilades de fusta, i els seus ossos, tots trencats a cops de mar- tell. No obstant això, ocorre un fet inesperat: al mo- ment mateix que l’esclau és tombat al terra per rebre el càstig, apareix en escena l’esperit de sant Marc —amb el seu Evangeli sota el braç esquerre—, i mitjançant un simple gest inutilitza totes les eines de tortura, que resten fetes miques a terra. Sola- ment l’esclau veu l’esperit, probablement perquè és l’únic dels 35 personatges de l’escena que té fe, ningú més sembla adonar-se de la seva presència. El patró, vençut pel fet indiscutible del miracle, decideix perdonar la vida al serf i es converteix a la fe cristiana; la llegenda assegura que fins i tot arriba a acompanyar-lo en un segon pelegrinatge a Venè- cia. Potser com un gest que indica la fe en el seu propi talent, sentint-se escollit, l’artista es va fer un autoretrat en el rostre de l’esclau.

El 1548, quan el quadre va ser presentat en societat, alguns membres de la Scuola Grande di San Marco van criticar-ne l’estil, de tècnica maldestra i precipitada, segons les seves paraules; fins i tot van considerar la pintura indigna de presidir la planta superior de la institució. L’artista, un jove orgullós i segur de la seva categoria, va despenjar la tela, ofès per la cruesa de les crítiques. Posterior- ment, el clamor popular i la insistència dels seus defensors dins la congregació el van convèncer per restituir-la.

El gust por la pintura pulcra i idealitzada era una imposició des de feia dècades, i els seus representants més excelsos es trobaven a Florència i Roma: Rafael, Miquel Àngel, Leonardo, Piero della Francesca, Botticelli… Tots ells pintaven de manera moralista, un estil en què les figures semblen escultures clàssiques de marbre, sense arrugues ni imperfeccions, amb volums perfectes i proporcionats, al capdavall metàfores de la virtut. La Bellesa era sinònim de Veritat. Aleshores Venècia començava a abandonar aquesta moda, ja que feia dues dècades que Tiziano proposava les taques i l’empastament de pintura com a recurs expressiu, més enllà del que representava l’escena pintada. Sense saber-ho s’estava sembrant la llavor de la pintura moderna, la dels impressionistes, la que proposa que l’expressivitat de com es pinta tingui el mateix pes, en la jerarquia de lectura del quadre, que el contingut narratiu.

 

Accés article

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>